Meghan i Enric, pobres nens rics
"Pobres nens rics", he pensat després de veure Meghan i Enric, ducs de Sussex, en el documental en què el fill del rei d’Anglaterra i Lady Di i la seva esposa expliquen les raons per les quals van abandonar les seves obligacions com a membres de la família reial britànica i se’n van anar a viure a l’altra banda de l’Atlàntic.
El documental guanya en interès quan revela com funciona el negoci d’una família coronada, perquè es veu que opera dins la més crua competència. Els diversos gabinets de premsa de cada membre rellevant defensen el seu royal a costa de la reputació de l’altre, si cal, en un sistema mediàtic obsessionat per publicar escàndols, que amenaça amb crear-ne si no en troba i que persegueix el Windsor fins a l’assetjament. Enric i Meghan no s’estan de comparar la seva situació amb la de Diana de Gal·les, i aquest record remou l’espectador, que acaba pensant que no val la pena tenir una vida privilegiada si el peatge és la destrucció de la intimitat.
Però el problema principal de la sèrie no és que sigui repetitiva, ensucrada i pobra de recursos (i que ens agafi empatxats de monarquia britànica), sinó que la història no resisteix la comparació amb el món que hi ha fora de la bombolla reial, que és tot. Al costat del patiment dels ucraïnesos, les noies afganeses a qui acaben de prohibir estudiar a la universitat o els milers de persones que s’ofeguen a les aigües del Mediterrani, els problemes personals d'Enric i Meghan no arriben a ser ni un cop a la consciència, ni una crida a l’acció, sinó una operació de relacions públiques de discret resultat.
Els Sussex volien modernitzar la monarquia. Com li va dir una vegada un pare de la Constitució a la reina Letícia, això ja està inventat i es diu república.