Mel Gibson muny una vaca

Dilluns al vespre TVE modificava la seva programació per fer l’homenatge pòstum a una de les seves estrelles històriques, Raffaella Carrà. Per fer-ho no van haver de treballar gaire perquè els refregits televisius dels millors moments que ella va protagonitzar a la televisió pública ja s’havien preparat i emès en anteriors ocasions perquè són molt llaminers. A La 1 van oferir l’edició Viaje al centro de la tele i a La 2 Tesoros de la tele, tots dos dedicats a Carrà i al seu programa ¡Hola, Raffaella!. Tornar-ho a veure resultava gairebé hipnòtic. Reviure la televisió que ens va entretenir a principis dels noranta provocava fins i tot estupor. En aquell sofà d'escai blanc on s’instal·lava la italiana i on acumulava els convidats hi vam veure una Bárbara Rey exultant que es llançava al damunt d’un desprevingut Joaquín Prat i li llepava la cara i la boca amb desfici. El presentador de concursos s’intentava apartar endebades superat per l’assetjament. És molt possible que l’homenatge ens estalviés molts altres moments de vergonya aliena que ara serien impossibles. Era l’època que les grans figures de Hollywood visitaven la televisió pública sense dissimular la perplexitat i la vergonya aliena d’algunes propostes. Sense entendre un borrall de l’idioma, veies els grans herois i galans del cinema nord-americà fer-se diminuts al costat de Carrà, perquè aquella sobredosi d’espontaneïtat televisiva els desarmava. Després d’una dificultosa entrevista amb Mel Gibson sobre el seu cul, Carrà feia entrar una vaca al plató. La pobra bèstia contrastava amb els llums i la brillantor d’un terra plasticós. Com que Gibson tenia una granja de bestiar a Austràlia li demanaven que munyís la vaca per brindar amb la llet que sortís de les mamelles. Gibson accedia al repte i acabava aixecant la copa agafat del bracet de la cantant, amb el riure burleta de qui té pressa per arribar a casa i explicar el que ha viscut. Carrà intentava també seduir Richard Gere recordant-li el seu atractiu i, després de la incomoditat inicial, ell es rendia al seu encant fascinat per la capacitat d’ella d’oferir espectacle. Una altra escena va ser el procés d’hipnosi a Maradona, que va assistir al programa amb la seva dona i les seves dues filles, aleshores molt petites. L’hipnotitzador Tony Kamo, un dels plats forts del programa, deixava el futbolista garratibat i l’estirava flotant a l’aire, només amb el suport del respatller de dues cadires en els extrems. A sobre hi van asseure, com si fos un banc, una de les filles, que estava terroritzada de veure el seu pare en aquelles circumstàncies. I finalment l’hipnotitzador també s’asseia sobre els genolls rígids del futbolista. “¡Sobre las piernas no!”, cridava Raffaella, espantada, tement que poguessin acabar de lesionar el jugador, que ja estava en hores baixes.

Carrà era la salsa que lligava amb gosadia tot aquell esperpent. La televisió pública que va entretenir múltiples generacions i que de seguida va veure com s’havia de competir amb les cadenes privades, que s'acabaven d'estrenar.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió