Critarquia

Una de les coses més bàsiques, l’abecé de la vida en comú, és la divisió de poders. Un dels invents més lloables de la dita modernitat política. És gràcies a tot un sistema de vigilàncies mútues que la democràcia es pot salvar a si mateixa de les tendències més obtuses del conjunt de les forces polítiques, de les faccions. El sistema democràtic, en principi, és el que ens ha de salvar de nosaltres mateixos. Lleis bones fan els homes més de fiar. 

Podem ser autoritaris i pretendre acumular impunement el poder: però seran les lleis les que impedeixin que els desperfectes siguin massa remarcables. En un bon sistema democràtic, els drets de la ciutadania estan garantits –a més de les regles internes que governen les institucions–, per sobre de qui hi hagi efectivament als principals despatxos. La polarització política i la impossibilitat d’arribar a acords d’ampli espectre amb l’opositor és el que ens porta al govern dels jutges, la critarquia –o a la demanda, al recurs, a la querella contínua per obligar l’altre, ja que no el saps convèncer políticament–, o a la unilateralitat institucional, com es va veure en el procés català o ara es constata amb tot l’enrenou del Tribunal Constitucional. 

Tots els poders estan barallats, i al marge de la llei. Crisi d’estat. Tot plegat fa tuf de república barateta; hi ha un estat dins de l’estat, conservador a rompre, refotudament espanyolista, que no es deixa qüestionar per res ni per ningú; això és el que evidencia l’actualitat política d’aquesta setmana. 

Però que ve d’enrere; com a mínim dels anys del procés català, quan els jutges han volgut dictaminar què es pot o no debatre als òrgans legislatius, on han de poder parlar lliurement els representants del poble. Fins i tot fent les lleis que canviïn els poders de l’estat, o les composicions judicials dels òrgans constitucionals. No hi ha res més legal que canviar les lleis. Però no els jutges que no volen respectar les lleis, perquè les lleis ara els afecten en un sentit que no volen admetre i així bloquejar el sistema fins que torni una majoria conservadora que els garanteixi la continuïtat personal. Si hi hagués estat de dret, de bon de veres, aquí hi hauria, ben aviat, judicis per prevaricació. 

Els que donaren el seu vistiplau a tot aquell desgavell ara veuen quina mena de dinàmiques nocives posaren en marxa llavors, les que ara els passen factura. En aquell moment, era la unitat d’Espanya, cosa que, sí, fins i tot els progressistes senten que està per sobre de la llei. Ara els jutges senten que és la seva pròpia unitat conservadora, la que perilla, i esperonats pel seu braç polític, han tornat a enfilar-se a la muntanya.

L’estat espanyol paga cada dia que passa una factura més gran per no haver sabut construir una vertadera cultura democràtica després de la mort de Franco. Hi ha una cultura política autoritària, ferotgement nacionalista, que ja és impossible d’extirpar, per molta cultura crítica que s’hi apliqui, per molta pomada progressista que se li administri en forma d’estat de dret o de reformisme ornamental.