Melodies originals
En un dels molts reportatges que s’han fet sobre la vida i l’obra de la cantant i compositora Taylor Swift trob el següent diàleg. El periodista li pregunta quin consell pot donar als joves que comencen a fer cançons, i ella respon, molt seriosa: “Que es busquin un bon advocat”. Es veu que dins el món de la música de masses les demandes per plagi van ben carregades; no hi ha cap cantant o compositor d’èxit que no hagi de passar un dia o l’altre pels tribunals. La mateixa Swift va haver de respondre per haver usat una frase no musical sinó verbal, una línia o seqüència de paraules en una de les seves cançons, la qual es veu que havia estat emprada en una peça d’un altre estil, publicada més de dotze anys enrere que la de Swift. Sense que hi acabés havent plet, es va arribar a un acord econòmic amb els autors primigenis, tot per evitar l’escàndol i la mala premsa.
Tanmateix, sabem que cantautors famosos i grups de tot estil han “agafat” melodies: els The beach boys, Nirvana, George Harrison, etc. Molta gent encara se sorprèn d’escoltar en Kenny Rogers –Islands in the stream– i trobar-hi les melodies d’en Tomeu Penya –Illes dins un riu. Ara el mercat és global i certa informació corre en igualtat de condicions per a tothom; qualsevol pot anar a una plataforma de continguts i escoltar música d’arreu del planeta. Però abans d’Internet n’hi havia de massa espavilats, com el productor musical alemany Frank Farian, mort el passat gener.
Ell va ‘inventar’, literalment, el grup musical Boney M., i, anys després, el duet Mili Vanilli. Era una música que Farian molt sovint plagiava, directament, al seu estudi de Munic; un èxit de Boney M., com The rivers of Babylon, que va fer vendre milions de discs arreu del planeta, havia estat robat a un grup de música tradicional jamaicana, The melodians (busqueu-ho a YouTube). L’únic que feia Farian era recompondre el tema i posar-hi fanfàrria i luxe trompeter, a més de glamur sexual. Boney M. eren simplement ‘titelles’; un plegat d’intèrprets que defensaven els temes damunt dels escenaris, els quals havien estat enregistrats a l’estudi amb l’ajut d’altres veus més dotades, i sota els arranjaments del productor. Tot plegat, musicalment, era bastant trampós, però agradava i feia remenar el cul a les discoteques (i encara ara).
Era inevitable que sobre Farian i el seu segon invent, els Mili Vanilli, en fessin una pel·lícula, perquè la història va acabar en tragèdia. També el primer èxit de Mili Vanilli era un plagi; tot en aquell duet era fals. Farian es va aprofitar del talent de dos ballarins excel·lents, dos guapos de pell fosca –un alemany i un francès– que podien muntar un gran espectacle sensual i llaminer, tot i que les cançons ni eren seves ni tenien la veu per cantar-les en directe (ni a l’estudi). La farsa va durar un parell d’anys, durant els quals van aconseguir vendre més de trenta milions de discos, sobretot als EUA. El mateix Farian va sortir a destapar la superxeria, quan, ja havent guanyat dos premis Grammy, la trampa era insostenible. En passar de la fama i la fortuna a la misèria i el menyspreu dels fans, un dels dos artistes es va suïcidar. L’altre ara és un home de prop de seixanta anys; ha après a cantar, veig, i mira de defensar, sol, els vells èxits en minoritàries gales en directe.
