Meloni, la guerra i el poder mediàtic
Quan Ione Belarra rebia una tenaç pallissa mediàtica per defensar el pacifisme (entre els agressors mediàtics també hi havia alguns periodistes progressistes), el coordinador d'El Salto, Pablo Elorduy, escrivia a Twitter: “M'agradaria pensar que es formarà el cordó sanitari europeu que deixarà fora els Vox, Salvini i Meloni, però crec més aviat que entraran en el consens d'època i que el que es vol deixar fora són els Corbyn, Melenchon, Tsipras, Belarra”. Això del “consens d'època” sona molt elegant, la veritat, però en realitat és poc més que el consens mediàtic. Com diria avui Silvio Berlusconi, flamant senador italià i propietari a Espanya de Telecinco i Cuatro: “Consens d'època el que tinc aquí penjat”.
¿Estic exagerant? Mireu les portades que avui dediquen a Giorgia Meloni els principals diaris de Madrid i compareu-les amb les que van dedicar a Alexis Tsipras quan va guanyar les eleccions a Grècia. La totalitat dels mitjans, des de la ultradreta al centreesquerra (no n'hi ha gaires més) van atacar Tsipras afavorint el terreny perquè els poders europeus trituressin el govern d'esquerres a Grècia. Avui, per contra, els mitjans posen l'accent en la suposada moderació de Meloni, que identifiquen amb la seva acceptació de l'OTAN i la complicitat amb el tecnòcrata Draghi. Així funciona el “consens d'època”.
Els governs d'ultradreta a Europa ja no són una excepció. Polònia, Hongria i ara Suècia i Itàlia. I darrere Itàlia és més que probable que arribi Espanya. Pràcticament totes les enquestes ja assenyalen que PP i Vox comptaran amb més de 175 diputats per formar govern després de les eleccions generals. Si tenim en compte la correlació mediàtica de forces que el PSOE i Pedro Sánchez no han volgut alterar i la penetració creixent de la ultradreta en sectors determinants del poder judicial, de les forces i dels cossos de seguretat i de l'exèrcit, no sembla fàcil evitar que el PP i Vox aconsegueixin el consell de ministres i la involució sigui absoluta. Si estant fora del govern han aconseguit bloquejar la renovació del poder judicial, controlar TVE, implementar persecucions judicials contra Podem i els independentistes o que les intervencions dels antiavalots segueixin tenint un signe polític inequívoc, imaginin el panorama quan siguin govern.
Fa uns quants mesos, mentre se celebrava a Madrid la cimera de l'OTAN, Zapatero em va proposar que em fixés en les cares dels caps de govern presents. Veurem quants segueixen al càrrec d'aquí un any, em va dir. El primer a caure d'aquell grup de somrients caps de govern europeus assistents a la cimera de l'OTAN va ser Mario Draghi, que va desencadenar l'avançament electoral que ha portat els feixistes italians al govern. I això ens porta a entendre què pot estar significant la guerra d'Ucraïna en els sistemes polítics europeus com a accelerador de la involució democràtica europea i de l'auge dels nous feixismes.
El nou consens d'època europeu que administren els mitjans implica assumir l'atlantisme com a ideologia i com a model de seguretat europea, el control policial de les migracions, la impossibilitat de la transició ecològica i la tornada al neoliberalisme (després de l'interval neokeynesià de la pandèmia) com a recepta econòmica ineludible per afrontar la crisi i la recessió que arriben. I, en aquest context, els nous feixistes són els millors candidats a administrar la nova excepcionalitat europea gràcies al blanquejament mediàtic de què gaudeixen des de fa anys, que contrasta amb la criminalització permanent de l'esquerra.
