Memòria cooperativa i arqueologies del futur
Fa uns dies la UIB i les fundacions Darder-Mascaró duguérem a terme les V Jornades d’Història del Moviment Obrer, sota el títol ‘Mutualisme i cooperativisme: orígens i experiències’. L’objectiu era doble: per una part, recuperar la memòria de les experiències associatives i de suport mutu organitzades pels treballadors i treballadores de finals del XIX i primer terç del segle XX; per l’altra, reconèixer-ne la importància en la construcció del sentit i la identitat de les cooperatives i iniciatives de l’economia social illenca en l’actualitat. És a dir: som perquè altres foren i, sobretot, feren.
El debat coincidí amb la mort de Fredric Jameson, crític literari marxista que podríem situar en el corrent interdisciplinari dels Estudis Culturals. Gran estudiós de la Postmodernitat a través de l’anàlisi de les seves manifestacions culturals i simbòliques, ens va deixar obres genials, com Arqueologies del futur: el Desig anomenat Utopia i altres Ciències-Ficció (Verso, 2005). En aquesta, tot i que es focalitza en la ciència-ficció, Jameson analitza la importància de desenvolupar imaginaris utòpics, que ens permeten, com diria Mark Fisher, superar el “realisme capitalista” que no ens deixa veure alternatives a l’actual sistema, per molt que aquest persisteixi a dur-nos cap a l’extinció.
Si Jameson hagués escrit aquest llibre en el context d’un segle enrere, als inicis del XX, en el moment d’efervescència del moviment obrer arreu d’Europa i als Estats Units, no hauria necessitat recórrer a la ciència-ficció. Perquè aquestes utopies que ell reclamava les creava el mateix moviment obrer, en la seva autoorganització. Si bé ja hi ha obres de referència al nostre entorn que recuperen tant l’organització sindical i política, com ‘El moviment obrer a Mallorca’, de l’insigne historiador Pere Gabriel, rellançat enguany 50 anys després de la primera edició, no n’hi ha tantes sobre les experiències d’autogestió generades al si del moviment obrer per respondre no tant a les reivindicacions o la representació, com a la cobertura de les seves necessitats més bàsiques, com l’alimentació.
Aquest és l’origen de les primeres cooperatives de consum, ja al darrer terç del segle XIX, i de manera important als anys 20, on alguns com el banquer Joan March feren fortuna, entre altres coses, amb l’especulació sobre els queviures: obrers i jornalers treballaven de sol a sol, però els salaris que els pagaven els patrons no els donava gairebé per a un plat de llenties, perquè uns pocs s’enriquien exportant a un preu elevat els aliments més bàsics per a la supervivència: farina, oli, etc. Cooperatives com El Porvenir donaren resposta a aquesta necessitat, i fins i tot construïren escoles a l’abast de les classes populars. Algunes, com La Hormiga, a Llucmajor, fins i tot s’atreviren a produir sabates, i arribaren a tenir sucursals a Madrid. I proveïen d’electricitat tot un poble exclòs del subministrament elèctric, com la cooperativa Helios. En molts casos, i això es veu molt clarament en el cas de les experiències de Llucmajor i de Menorca, l’organització obrera era capaç de generar un ecosistema que incloïa: cooperativa per a la satisfacció de necessitats bàsiques; mutualitat per a la provisió, baixes i pensions; escola per a la instrucció bàsica i periòdic per tal de comunicar aquelles noves i revolucionàries idees.
No obstant això, no totes aquestes experiències provenien del moviment obrer. De fet, algunes sorgiren com a reacció (encoratjades per l’Església catòlica i pels sectors aristocràtics i burgesos) a l’amenaça que representava ni més ni menys que la demostració pràctica que els treballadors i treballadores organitzats podien produir en condicions molt distintes de les del capitalisme, des dels marges. Per això promogueren des de sindicats i caixes agràries organitzacions com el Cercle d’Obrers Catòlics, i cooperatives que si bé no són equiparables a les anteriors, arribaren a tenir un cert protagonisme, com ara El Hogar del Porvenir i La Redención del Hogar, que construïren un bon grapat de ‘cases barates’ que encara avui dia perviuen.
En qualsevol cas, el cooperativisme obrer va generar un efecte mirall similar al que va fer possible els Estats del Benestar a occident després de la II Guerra Mundial, en part resultat d’un gran pacte, en part també resultat de la por d’una revolució que dugués a un sistema alternatiu, com va representar la Unió Soviètica en el seu moment.
Res d’això (i molt més, però el límit de caràcters arriba fins aquí) no hauria estat possible sense un nivell de compromís que, tot i el context de carestia i les mancances i dificultats objectives per organitzar-se, les dones i homes d’aquella època varen tenir. No es tracta de replicar el passat ni de posar-se nostàlgics, però sí d’aprendre que les utopies per venir depenen d’allò que comencem a fer nosaltres aquí i ara. És una qüestió de possibilitat, però també, de desig.
