Fer memòria per cremar heretges

Ara que es parla tant de la memòria –de memòria històrica, de rememorització d’antigues agressions, d’entrenament de la memòria, de malalties vinculades a pèrdua de memòria...– proposo que distingim entre tenir memòria i fer memòria. Tenir memòria seria la qualitat mental que ens permet recordar fets força aproximats a allò que ocorregué en el passat. Diem: “Recordes aquell sopar de Cap d'Any en què vam fer una fondue de formatge?”. I responem: “Ara que ho dius, sí. Fa ben bé deu o quinze anys. Quina memòria que tens!” I tenir mala memòria seria oblidar fets i noms.

En canvi, fer memòria seria un acte d’interpretació que combina, amb proporcions diverses, records poc o molt precisos, oblits poc o molt intencionats i on encara s'afegeixen les circumstàncies poc o molt fantasioses que calen perquè tot lligui. Henri Bergson sostenia que la memòria és un acte reiterat d’interpretació. I com que la nostra experiència vital al llarg del temps és confusa i contradictòria, per aconseguir que aquesta interpretació sigui consistent i versemblant –per a nosaltres i per als altres–, ens cal reinventar el passat. La memòria també sol ser un parany.

En el pla personal, el sociòleg Peter L. Berger emprava el terme alternació per descriure aquests canvis de guió amb què al llarg de la vida ens expliquem a nosaltres mateixos per anar fent encaixar el passat amb el present. Per poder donar un sentit consistent amb el que pensem ara a allò que fa cinquanta anys ens fascinava i a què ens vam abandonar amb entusiasme, pot ser que necessitem creure –i fer-ho creure als que ens en demanen explicacions– que allò va ser resultat d’una coacció autoritària de què no vam poder escapar. 

En el pla col·lectiu passa el mateix. Un filòsof canadenc que va estudiar aquests processos de reinterpretació que pretenen redimir el passat, Theodor Plantinga, explicava que els nous relats es constitueixen sobre quatre principis: l’antropomorfisme –inventar intencionalitats fictícies–, la polarització –imaginar conflictes llavors inexistents–, la integració de diverses històries que en el seu moment no havien tingut cap connexió, i l’anacronisme. Anacronismes com els que fem quan apliquem categories ètiques i morals actuals a fets passats, viscuts sincerament compromesos amb altres definicions del que es considerava bo i dolent. 

Encara hi ha un altre condicionant en l’acte de fer memòria. I és que en fem no pas per recrear el passat sinó per tal que la nostra reconstrucció del passat tingui sentit en el present i, sobretot, encaixi en el que són les nostres expectatives de futur. Sí: fem memòria del passat segons com imaginem el futur. Si el propòsit fos recrear el passat, tots els esforços estarien posats en intentar comprendre’l, en saber-nos posar a la nostra pell anterior o en fer-nos càrrec del clima social d’aleshores. Comprendre, però no pas jutjar. Ara bé, allò que ara en diuen polítiques de memòria solen ser passades de comptes amb un passat que ens volem espolsar de sobre o, directament, el volem carregar als nostres adversaris.

Des d’aquest punt de vista, no sempre una responsabilitat personal o institucional passada és assimilable a una culpa intencional. No té gaire sentit que uns pares demanin perdó ara per haver criat amb dedicació i a consciència el seu fill segons els criteris del que era una bona educació en el seu temps. Tampoc no ho haurien pogut fer d’una altra manera. I em sembla injust que, per posar un altre exemple, es menystinguin les actituds d’aquells fabricants tèxtils que tractaven els seus empleats amb un honest paternalisme a l’hora d’atendre les seves necessitats més peremptòries. Que en el primer cas hi havia un marc de relació autoritària pares-fills, és indiscutible. I que en el segon, la condescendència de l’empresari feia més dòcil l’actitud de l’empleat, és una obvietat. Però, quin sentit té exigir que es demani perdó per allò que no es va fer amb mala fe, víctimes en tot cas d’allò que ara en diem mals estructurals? 

Als qui tenen clar que són necessaris i exigibles aquests exercicis de perdó o d’escarni públic, de censura i cancel·lació –són les formes inquisitorials actuals d’excomunió, sense proves ni defensa–, els diria que com que és difícil pensar que ja som al cim de l’excel·lència ètica i moral, que es vagin preparant per quan, des d’altres paradigmes futurs més exigents, o simplement diferents dels actuals, també se’ls sotmeti a judicis sumaris per culpes que ara no són capaços ni d’imaginar. Tinguem en compte que per a alguns apòstols del fer memòria, aquesta és la seva manera d’inventar i cremar heretges!