Memòria d’una escultura pública

L’únic jutge implacable de l’art és el temps. Mai cap bona intenció, ni la més brillant, ha fet per si sola que una obra esdevingués obra d’art. Les obres tenen veu pròpia i, davant seu, els autors que proven de fer-les han de restar muts. Durant anys vaig tenir el privilegi de visitar l’estudi de Tàpies i mai vaig sentir-li comentar res sobre de les seves obres. Les contemplava pensarós i amb silenci, un silenci que incomodava.

Que l’artista no hagi d’explicar les seves obres no exclou que no pugui referir-ne els fets que les han gestades, sense que aquests fets tinguin la gosadia de voler esdevenir categoria artística.

La meva escultura Món, que encara és a la façana lateral de l’edifici d'El Corte Inglés de la plaça de Francesc Macià, està a punt de desaparèixer, amb la qual cosa el temps no podrà dictar el seu veredicte final. El que sí que puc fer ara és explicar la gènesi que la va gestar, la història que hi ha al darrere, sense que amb això pretengui regalar-li la condició d’obra d’art.

A començaments de l’any 2000 l’estudi dels arquitectes Martorell, Bohigas i Mackay va rebre l’encàrrec de construir un nou edifici d'El Corte Inglés a la part alta de la ciutat i es van trobar que el client volia aconseguir un alçat més generós que el que la normativa permetia. Aleshores van explicar-me que van pactar una fórmula que beneficiés la ciutat i l’empresa: es permetria augmentar la volumetria a condició que el client propiciés alguna cosa d’interès cultural per a Barcelona, i em van proposar fer una escultura. Però una escultura on? El despatx dels arquitectes esmentats feia poc havia remodelat El Corte Inglés que dona al carrer de Fontanella i va incorporar-hi a la façana el gran finestral d’estètica gòtica, d’Antoni M. Gallissà, que era a l’edifici que s’enderrocava per bastir la part sud dels coneguts magatzems i així es podria preservar un element patrimonial molt destacat d’aquell indret i del Modernisme català en general. Aquesta mateixa fórmula es va voler aplicar a l’edifici de Francesc Macià incorporant-t’hi, aquest cop, una obra contemporània que també passés a formar part del patrimoni col·lectiu de la ciutat.

Però què posar-hi?

Per explicar la gènesi d’aquesta intervenció cal que em traslladi a mitjans dels anys seixanta del segle passat, quan es va inaugurar el primer Corte Inglés de la plaça de Catalunya, situat en un lloc on abans hi havia hagut la casa del Sr. Girona i un centre militar. Els magatzems, per tal de congraciar-se amb la ciutadania, van encarregar a uns artistes de renom (Ràfols-Casamada, i no recordo si també hi havia Guinovart i Hernández Pijuan) que fessin els aparadors. Anys abans aquesta aventura l’havia emprès Casa Gales del passeig de Gràcia, amb gran escàndol i èxit, deixant que Tàpies, Cuixart i Brossa ocupessin les seves vitrines.

Després de Ràfols-Casamada i dels altres artistes que no acabo de recordar, l’empresa va voler donar continuïtat al projecte atraient els artistes joves. I van convidar el grup de Maduixer, un grup d’artistes trencadors del qual formava part, a presentar una proposta. La nostra va ser radical: apedregar els aparadors, amb la qual cosa varem ser desestimats de cop.

A l’hora d’intervenir en la façana d'El Corte Inglés de la plaça Francesc Macià vaig proposar fer un aparador gegant incorporat a la paret cega que dona al carrer Urgell i reproduir-hi de manera simbòlica allò que als anys seixanta no havia pogut fer. Uns pedregots agressius, estampats a la paret, i uns miralls gegants trencats, preservaven la memòria d’aquella acció frustrada dels anys seixanta. Els miralls complirien també una altra missió: incorporar a l’edifici, reflectint-la, la vida del carrer.

El canvi d’ús i de propietat de l’edifici ara vol afectar aquesta intervenció adduint que és de propietat privada, però aquest no va ser el tracte inicial amb l’Ajuntament. L’escultura Món no era per als promotors sinó per a tota la ciutadania.

Antoni Llena és artista