La memòria inacabada d’Utoya
El 22 de juliol de 2011, en una tarda de divendres en plenes vacances d’estiu, una bomba va explotar al centre d’Oslo, en un punt on es concentren la seu del govern, diversos ministeris i la redacció d’un dels principals diaris de Noruega. Eren gairebé dos quarts de quatre. Començava una llarga tarda de terror que acabaria amb 77 víctimes mortals, la majoria adolescents de les joventuts del Partit Laborista que participaven en una trobada a l’illa d’Utoya, a uns 40 quilòmetres al nord-oest de la capital. L’autor material d’aquella pèrdua d’innocència col·lectiva era Anders Berhing Breivik, que després de crear el caos al centre de la ciutat es va dirigir cap al seu objectiu principal. “Avui morireu, marxistes”, diuen que cridava mentre anava disparant als joves que intentaven fugir.
Breivik, que l’agost del 2012 va ser condemnat a la pena màxima de 21 anys de presó, va dir que actuava contra el multiculturalisme i la “invasió musulmana”. El judici es va convertir en una plataforma propagandística de les seves idees i d’un llarg manifest de més de 1.500 pàgines -en bona part plagiades d’altres autors- que havia publicat abans de la massacre.
Utoya continua sent l’atac terrorista d’extrema dreta més mortífer de les últimes dècades, des de l’atemptat contra un edifici governamental d’Oklahoma City, als Estats Units, fa 25 anys.
Però "el 22 de juliol” -així és com els noruecs es refereixen a la matança-, continua sent un trauma nacional inacabat; com les obres de reconstrucció d’una part de la seu del govern a Oslo, paralitzades per falta d’acord; o com el memorial que ha de recordar les víctimes a l’illa d’Utoya, que no ha arribat a temps pel desè aniversari, per culpa de retards, canvis de plans i intervencions judicials.
Durant molt de temps Anders Breivik ha estat considerat com una anomalia en la plàcida Noruega i no com a part d’un moviment d’extrema dreta que s’anava infiltrant en l’agenda política del país. Per als supervivents, aquesta és encara l’assignatura pendent: la necessitat d’encarar, com a societat, tot el component ideològic i la motivació política de la massacre. Molts d’aquests supervivents asseguren que avui en dia continuen sent víctimes del discurs d’odi i de l’assetjament a través de les xarxes socials.
Abans dels atacs, Breivik havia militat, durant un temps, al Partit del Progrés, una força antiimmigració que, els últims sis anys, ha format part de la coalició de govern de centredreta.
Però, l’ombra de Breivik va més enllà de les ferides encara obertes a Noruega. En l’última dècada, la matança d’Utoya i el seu autor han estat els inspiradors d’altres atacs mortals. Brenton Tarrant, el jove que el 2019 va atemptar contra dues mesquites a Christchurch, Nova Zelanda, mentre ho retransmetia en directe per Facebook, portava escrit el nom de Breivik al fusell amb què va fer l'atac. Coincidint amb el cinquè aniversari d’Utoya, un jove alemany va matar 9 persones en un centre comercial de Munic. Es deia David Sonboly i la seva imatge a les xarxes socials era una fotografia del noruec.
Atrapats en els debats sobre la radicalització islàmica, els governs occidentals han menystingut durant molt de temps l’amenaça d’una extrema dreta violenta que s’ha fet cada cop més present. Com sentencia Jacob Ware, del Centre Internacional per al Contraterrorisme de la Haia, “Breivik continua sent rellevant, com a mínim en les profundes ombres de les xarxes socials d’extrema dreta”.
