Memòria olímpica
Aquest divendres es varen inaugurar els Jocs Olímpics de Tòquio. El 1940 els nipons hagueren de renunciar als Jocs per la guerra que mantenien amb la Xina, i que no arribaren a disputar-se mai, a causa del desastre de la Segona Guerra Mundial. El 1964, Yoshinori Sakai, nascut només unes hores més tard de l’esclat del macabre artefacte atòmic a Miyoshi, molt a prop de la ciutat màrtir d’Hiroshima, encenia la flama del peveter olímpic amb una torxa que il·luminava la pau i la concòrdia entre els pobles.
Però, ai, els Jocs Olímpics. Esdevinguts un aparador polític dels estats nació forjats el segle XIX i mirall mediàtic, i econòmic, durant els segles XX i XXI, els Jocs han estat testimoni de les tensions entre els poders del món. El 1936, a Berlín, Jesse Owens desafiava el supremacisme nazi amb quatre medalles d’or a les tres proves de velocitat i a la de salt de llargada. Aquell mateix estiu, en forma de protesta contra els Jocs berlinesos, s’havia de celebrar l’Olimpíada Popular a Barcelona (candidata per als Jocs del COI), que es veié estroncada per l’esclat de la guerra civil espanyola. Molts de mallorquins que havien viatjat per participar-hi se salvaren així de ser assassinats pel feixisme illenc.
El 1980, a Moscou, i a proposta del president nord-americà Jimmy Carter, 66 països feren boicot als Jocs en protesta per la invasió soviètica d’Afganistan. Hi havia dues Alemanyes: una hi participà; l’altra, no. El 1984, el Pacte de Varsòvia els tornava la pilota: 18 comitès estatals feien boicot als Jocs de Los Angeles. Tal vegada l’absència de la selecció soviètica, liderada encara pels lituans Sabonis, Homicius i Kurtinaitis, ajudaria a explicar el “miracle” espanyol dels Epi, Corbalán i Martín. En aquells Jocs sabérem per primera vegada que l’aire era menys dens per a Michael Jordan, com ho havia estat a Mèxic per a Bob Beamon…
Els nostres Jocs, però, foren els de Barcelona. L’exfeixista Samaranch (pot ser “ex” mai, un feixista?) pronunciava allò tan mític de “A la ville de… attend un moment… a la ville de… Barcelona!”. La proclama samaranchiana feia botar amb eufòria irreprimida de les seves cadires el batle Pasqual Maragall i tota la seva delegació. Setmanes abans, el jutge Baltasar Garzón (més tard també democratíssim ministre socialista) havia fet “netejar” els carrers de Barcelona amb la detenció de 45 independentistes.
Però l’Espanya i la Catalunya oficials s’entenien. Samaranch amb Maragall, Maragall amb González, i González amb Pujol. La jove “democràcia” espanyola es volia mostrar al món sana i plural. Foren els millors Jocs de la història. Els que modernitzaren la ciutat, els que catapultaren Barcelona a la capitalitat de la Mediterrània oriental, els que acabaren mostrant Catalunya com un país organitzat i somrient.
D’aquell triomf, però, d’aquell creixement, potser naixé tot el que ha vengut després. Espanya ha proscrit aquelles dues Catalunyes, la de Pujol i la de Maragall. I ja és ben curiós que avui, oh prodigi, aquelles dues Catalunyes siguin independentistes. La repressió continua, però la lluita també.
