Memòria i periodisme, periodisme i memòria
Malgrat que s’havien exhumat fosses els anys 2014 (Sant Joan), 2016 (Porreres) i 2017 (Sant Ferran, Formentera), la posada en marxa del primer Pla de fosses el 2018 va ser tot un esdeveniment per als mitjans de comunicació locals i va servir per donar un impuls molt gran a la presència de la memòria històrica als diaris, la ràdio i la televisió. Els treballs de recerca es varen dur a terme a Montuïri, Porreres, Llucmajor, Sencelles, Calvià, Marratxí, Eivissa, Alaró, Llucmajor, Santa Maria i Deià, i cada troballa va generar moltíssimes expectatives i atenció.
Més enllà del recull de notícies que s’han anat fent, aquests anys també han servit per reflexionar sobre la importància de la memòria en els mitjans. Perquè és imprescindible per a qualsevol societat democràtica que hi hagi constància dels fets del passat: la seva empremta ha d’agafar forma amb paraules per evitar la nebulosa de l’oblit.
La relació entre memòria i periodisme no és unidireccional: ambdós es necessiten. La repressió franquista ha de transcendir els llibres d’Història i ha de continuar narrant-se en els mitjans generalistes. I els periodistes hem de desenvolupar la nostra tasca en un horitzó de memòria. El context és cabdal per entendre les notícies i el franquisme és una part fonamental del context dels territoris que integren l’estat espanyol. O algú pensa que podria mirar d’entendre la societat actual obviant quatre dècades de dictadura cruel i assassina?
Dones, periodisme i memòria democràtica. Aquest és el títol del debat que va organitzar divendres al CineCiutat la Direcció General de Memòria Democràtica. Natalia Junquera, Ana Pardo de Vera, Elena Ballestero, Marisa Goñi i una servidora –amb Maitane Moreno com a moderadora– vàrem ser les narradores de l’horror, i les seves víctimes varen recuperar una mica de la vida que el franquisme els va robar. Es va recordar Joana Vaño Morales, la militant d’UGT que va ser assassinada el 2 d’octubre del 1936 al coll dels Cucons i que el 18 d’octubre del 2018 va ser la primera dona que es trobava en una fossa de les Balears. Es va parlar de la lluita d’Ascensión Mendieta per recuperar les restes del seu pare, Timoteo Mendieta –executat el 16 de novembre del 1939–, una lluita que la va dur a l’Argentina per cercar la justícia que l’estat espanyol li havia negat. També es va rememorar la tristor del nonagenari Pere Miralles Roca, que el març del 2020 va contemplar l’exhumació de la fossa de Sencelles sense que hi aparegués el seu pare, Josep Miralles Garau, a qui va veure per darrera vegada el dia que feia set anys. Són només tres exemples del mapa de milers de casos particulars que els periodistes tenim el deure de recordar. Perquè, si ningú en parla, a mesura que morin els testimonis de la barbàrie, l’anirem oblidant, perquè som com som. Qui voldria patir una amnèsia i deixar de recordar tot allò que estima? Per què no ens preocupam llavors de les conseqüències de l’amnèsia col·lectiva?
