Les memòries de Janer Manila

La primera decisió que ha de prendre un escriptor que escriu les memòries és fins a quin punt parlarà clar. Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) ja ha publicat dos volums de les seves memòries –n’hi falta un– i ho ha fet amb un coratge literari insòlit en aquestes latituds, on els escriptors conten tota classe de xafarderies gremials a les sobretaules però, a l’hora d’escriure, es mostren dòcils i tovets: tiren la pedra i amaguen la mà. A ‘Amor, no estàs fatigat’, Janer tira moltes pedres, però no amaga la mà. Si a ‘Ha nevat sobre Yesterday’ ja va contar sense embuts què va passar al seu poble natal durant la Guerra Civil –la seva família va ser víctima de les atrocitats feixistes–, aquí reconstrueix el món cultural de la Mallorca –i la Barcelona– dels anys 60, 70 i 80. Contràriament al que és habitual en aquests casos, en què s’evita de dir pel nom les persones a qui es critica i s’esmussa preventivament la punta dels comentaris més punxeguts, Janer conta batalletes, reprodueix (sense contrastar-les?) maledicències que li han arribat de segona mà i explica anècdotes poc afavoridores per als seus protagonistes. No només fa això –el llibre, ambiciós i sòlid, és ple d’informacions interessants relacionades amb l’educació i la literatura–, però també ho fa. S’agraeix, l’extra de picant. Entre d’altres coses curioses i polèmiques, parla de l’enamorament de Josep M. Llompart per Antònia Vicens i de com ella en passava olímpicament. I retrata el caràcter voluble, capriciós i ressentit de Jaume Vidal Alcover. I esbudella les interioritats de premis literaris: la ràbia dels que perdien, l’eufòria de qui guanyava. I inventaria les amistats i els odis que l’han unit a molts col·legues: Llorenç Villalonga, Xesca Ensenyat, Miquel Bauçà, Antoni Serra, Joaquim Molas, Baltasar Porcel, Biel Mesquida... És clar que la visió de Janer, que sovint sembla que escrigui des d’un narcisisme agreujat, és fiable només fins a un punt, com totes les visions personals. Però és important que existeixi. Igual que seria important que els que no hi estan d’acord la rebatin amb les seves pròpies memòries.