MENA: quatre lletres, un discurs d'odi

Fa uns 25 anys que, alarmats per l’aparició de grups de nens dormint pels carrers de Barcelona en situació de desemparament, la Fundació Jaume Bofill (que en aquell moment dirigia Jordi Sànchez Picanyol) va convocar una colla d’experts a la masia de Can Bordoi per mirar de comprendre el fenomen dels menors que migraven sols del Marroc a Europa. La primera publicació que va sorgir d’aquells treballs la signava el constitucionalista Eliseo Aja, i deixava ben clar que el dret superior de la infància està per damunt de la llei d’estrangeria i que l’Estat té el deure i la responsabilitat d’emparar qualsevol menor sense tenir en compte el país d’origen.

Ràpidament, la premsa va començar a anonimitzar aquests nois sota l’acrònim MENA i a associar-los mecànicament amb la droga i la delinqüència de carrer, i va sorgir la necessitat de visibilitzar-los com a infants i adolescents amb noms i cognoms, amb itineraris erràtics, però molt resilients. Juntament amb la Violeta Quiroga vam fer entrevistes des del Rif fins a Tànger per rastrejar com naixien les il·lusions i com es materialitzaven les expectatives d’unes famílies rurals cap als seus fills. Vam captar com els mesos de carrer esperant l’oportunitat per creuar l’estret sota d’un camió al port de Tànger, deixaven unes marques de per vida. Vam contactar amb les organitzacions del Marroc, Andalusia, València i Marsella que teixien una xarxa de protecció allà on l’estat no estava complint amb el seu deure d’empara.

Tot va quedar publicat i, suposadament, es va contribuir a tombar una primera reacció de por i de rebuig desmesurada per una actitud més comprensiva. La conclusió era que la vida d’aquests menors, com a societat, ens concernia i que cadascú, en el seu àmbit, havia d’assumir responsabilitats.

25 anys més tard és evident que la situació no ha tombat, les condicions de vida d’aquests joves, malgrat els esforços de tutela i d’acompanyament, segueixen essent molt precàries i estan totalment condicionades pel racisme. Lluny de suavitzar-se, la reacció de por i de rebuig ha reïficat i ha quallat en un discurs d’odi que agafa el menor estranger no acompanyat i li suma atribut de moro com a catalitzador de tots els perills que suposadament la immigració d’arrel musulmana portarà a Espanya.

És sabut que el catolicisme del segle XV fa al moro i al gitano i el que el nazisme fa al jueu, com el que la inquisició va fer a les bruixes. Es tracta d’un mecanisme de senyalament d’una minoria que, per la seva manera de fer o de viure, violenta l’ordre hegemònic de manera més simbòlica que real, i que en demonitzar-la es pretén un efecte exemplificador i de submissió de la majoria social. La construcció d’un altre portador de tot allò que no voldríem per a nosaltres, la progressiva deshumanització d’aquest altre, que pot ser aniquilat, cremat, torturat, expulsat o negat, té l’efecte de lliçó exemplar per als col·lectius propers. Silvia Federici explica magistralment com la caça de bruixes a Europa els segles XVI i XVII va ser fonamental per a la construcció del nou món capitalista. Explica un feminicidi massiu de dones que tenien a les seves mans el poder de la reproducció i la cura i que, pel fet de ser remeieres lliures i mestresses del seu cos i la seva sexualitat, violentaven l’autoritat. D’aquella crema en sorgeix el consentiment social a l’explotació del treball, a la desigualtat de gènere i la normalització del patriarcat. Em sembla un bon exemple de com n’arriben a ser d’eficaços els bocs expiatoris per al poder.

El que hem sentit a les Corts espanyoles aquest juliol en el debat per a la reforma de la llei d’estrangeria per acordar un repartiment dels menors no acompanyats ha seguit clarament un patró de construcció (altra vegada) d’aquest boc que és l’esca de tots els pecats i no mereix res. 

En el debat parlamentari, mentre el PP demanava la declaració d’emergència migratòria a tot l’Estat, Vox redoblava l’aposta amenaçant de marxar dels llocs on governava en coalició.  En la balança que sospesava el rèdit entre trencar els pactes de govern autonòmics i municipals amb el PP, i el que suposaria electoralment evitar que els menors migrants no acompanyats es repartissin per Espanya, Vox no ha tingut cap dubte: seguir carregant tintes contra aquest col·lectiu vulnerable reverbera en la imatge del moro delinqüent que es vol construir sobre la immigració musulmana, contribueix a la penetració del discurs de l’odi i afegeix arguments a la idea que si protegim els de fora, els de casa quedem desprotegits.

Fins aquí no aporto gaires novetats, més enllà de recordar que fa 25 anys la Fundació Bofill es va mullar a favor dels menors. El que realment ens hauria de sorprendre aquesta vegada és que la reforma de la llei d’estrangeria per a un repartiment més equitatiu dels 6.000 menors que a hores d'ara estan col·lapsant el sistema de protecció a les Canàries no ha tirat endavant pel vot en contra de Junts que, sumat al PP i a Vox, l’ha tombada. Junts es justificarà dient que ha jugat en clau tàctica, igual que fa quan no vota uns pressupostos, però aquí ha travessat la línia vermella dels drets de la infància de bracet de la dreta més execrable, normalitzant la deshumanització i contribuint a fixar encara més un patró racista que s’escola com l’aire per tots els racons de la nostra existència.

Davant el fet reconegut que la nostra societat serà diversa o no serà, i que la confiança i el reconeixement de drets són el fonament on construir la convivència, em sembla d’una irresponsabilitat majúscula atiar el foc de la por i l’odi. No només estan en joc les vides d’aquests menors que senten el menyspreu en primera persona, sinó que, per extensió, estan en joc el respecte que mereixen totes les vides de persones migrants. Igual que quan cremaven una bruixa ens cremaven a totes!