Amb el menjar no s’hi juga

“Amb el menjar no s’hi juga”. És una frase popular que els avis i pares han adreçat a la canalla per renyar-los quan no mengen. Prové del temps en què aquí es passava gana, i ha perviscut en la imatgeria col·lectiva. En moltes parts del món encara hi ha malnutrició. Al nostre país hi ha bosses de pobresa amb problemes per tenir una alimentació correcta que conviuen amb el malbaratament d’aliments. Dues realitats contradictòries. A això encara hi hem d’afegir que la dieta predominant al primer món es basa en un fort consum de carn i d’altres d’aliments la producció dels quals provoca un insostenible estrès ecològic. El model té una afectació molt rellevant sobre la crisi climàtica, de manera que la ramaderia i l’agricultura industrials globals, i el transport intercontinental de les mercaderies que produeixen, són en bona part responsables de l’excés de CO2 que emetem a l’atmosfera.

Davant d’això, hi ha dos moviments complementaris que cerquen minimitzar els efectes d’aquesta realitat insostenible i anar cap a un canvi de paradigma. D’una banda, hi ha l’agricultura i la ramaderia ecològiques, que minimitzen l’ús d’agents químics contaminants i perjudicials per a la salut i que són respectuoses amb els drets dels animals. De l’altra, hi ha les noves dietes de reducció de consum de carn, vegetarianes o veganes, que en alguns casos, però, no estan exemptes d’inconvenients per a la salut si s’apliquen malament. En tot cas, cada cop hi ha més consciència social de la necessitat d’actuar en el doble terreny de la producció i el consum per contribuir a frenar el canvi climàtic i per garantir un futur alimentari saludable i sostenible per a tothom. El creixement fins ara imparable de la població mundial, sumat a l’explotació intensiva dels recursos de la Terra, és una cursa suïcida que hem de revertir.

La humanitat ha experimentat diverses revolucions alimentàries, des de la del neolític fins a la revolució verda del segle XX, quan entre les dècades del 1940 i el 1960, a través de la ciència i la tecnologia, es van aconseguir grans avenços en la producció de cereals. Ara segurament som a les portes d’un imprescindible nou canvi de model en el qual tecnologia i ciència tornaran a jugar un paper clau, però que demana la implicació dels ciutadans, que, almenys en el món desenvolupat, hauran de menjar menys i millor, i hauran de ser més curosos i solidaris per evitar el malbaratament. El canvi d’hàbits que s’està donant en molts centres escolars de les Balears és un bon camí a seguir, un camí que hauria d’irradiar a les llars i al conjunt de la societat. Però no es pot deixar tot al voluntarisme o a la iniciativa cívica. Cal fixar aquestes noves tendències en la legislació per garantir que les generacions futures puguin menjar de manera sana i sostenible.