EL GÈNERE ANOMENAT‘crítica de l’art’ ha minvat de manera molt notable en els darrers anys. Aquelles seccions, que sovint eren fixes fins i tot als diaris, han anat desapareixent alhora que l’oferta expositiva ha perdut interès. Per això, ara pot sorprendre’ns que una exposició de pintura com la d’Anna-Eva Bergmann al Palacio de Velázquez de Madrid ocupi força espai als mitjans. Des que es va inaugurar a finals d’octubre, com qui diu cada dos dies trobam un article que n’elogia els grans paisatges abstractes, els colors tan intensos com austers i també les composicions agosarades que treballà la noruega des de principis dels anys 50 fins poc abans de morir, el 1987.
A Anna-Eva Bergman, la presenten gairebé com una descoberta en territori espanyol a la vegada que remarquen la influència que va tenir en la seva obra un viatge a Carboneras (Almeria) el 1962. Certament, hi ha ressons de les grans pedres de les platges, però els paisatges i els horitzons de Bergman són sobretot escandinaus i aspiren a la perfecció còsmica en la pintura. Però, en tot cas, allò que es passa molt per sobre, que gairebé s’oblida -supòs que per no treure un gram de mèrit al museu Reina Sofía, que el té, per haver propiciat l’actual exposició-, és que moltes d’aquestes teles tan innovadores per a l’època es van exhibir a Menorca, al Roser de Ciutadella, l’any 2003, en una mostra, El món i la Menorca d’Anna-Eva Bergman, en la qual vaig tenir el gust de treballar convidada per Guillem Frontera quan dirigia la ja extinta Fundació Balears 21.
I és que trenta anys abans de viatjar a Carboneras, el 1932, Bergman i el seu home, el pintor alemany Hans Hartung, triaren Menorca per iniciar un projecte de vida. Hi insistesc: era el 1932 quan l’artista de només 23 anys escrivia que havien decidit instal·lar-se a Menorca perquè era “una de les Illes Balears que encara no havia estat envaïda pels turistes” -en fi. Es construïren una casa dalt d’un turó de Cala Tirant; Hartung investigava l’abstracció i Bergman dibuixava l’illa i la gent en unes aquarel·les ben sensibles que també feren part d’aquella exposició. El 1935, varen haver d’abandonar l’illa, ‘convidats’ a fer-ho per les autoritats de l’època, que els van acusar d’espies. “I així va ser com Adam i Eva sortiren del Paradís, amb un plat de peix i dues pomes en la mà; conscients, però, que havien gaudit una llarga temporada de l’arbre de la saviesa”, va escriure poc després Anna-Eva Bergman.
La pintora ara celebrada fou una bona escriptora. Al catàleg de l’exposició del 2003 es va reproduir una part substancial d’un text sobre els seus records menorquins. A diferència d’ Un hivern a Mallorca de George Sand, la mirada de Bergman sobre Menorca és lliure de ressentiment, és una mirada intel·ligent i sorpresa sobre el món que descobria i que intentava entendre, encara que sovint li fos mal de fer. Aquest text seria un llibret preciós sobre Menorca, però encara resta inèdit. Aquestes línies volen ser una convidada a editar-lo. El país no es pot permetre menystenir històries tan sucoses com aquesta.