Menors víctimes del pànic com a esquer televisiu
Divendres, Telecinco es feia ressò del cas d’una antiga concursant de Mujeres y hombres y viceversa que va haver d’entregar la seva filla a la policia, de manera forçada, perquè el jutge havia decretat que la nena havia d’estar amb el seu pare. La família de la dona va gravar aquest moment i el resultat és un vídeo devastador i profundament dolorós que s’ha fet viral. La petita, de dos anys, crida i plora desconsoladament intentant agafar-se a la seva mare mentre els agents les separen. Quan pugen la nena al cotxe, la mare cau a terra cridant i plorant. Una situació terriblement angoixant que acaba amb la pobra criatura presa pel pànic.
Per motius aparentment legals que normalment Telecinco no té mai en compte, la cadena ha hagut de mantenir l’anonimat dels progenitors. I més en aquest cas que la protagonista és una coneguda exconcursant i una influencer a les xarxes. Un plantejament poc habitual que demostra que, tot i les prevencions, hi ha una utilització del mitjà per difondre un missatge. A El programa del verano del matí, Joaquín Prat entrevistava la mare i organitzava un debat amb els tertulians sobre aquella situació dramàtica en què es qüestionava el procediment de la mare. Al programa de la tarda, el mateix presentador entrevistava el pare i anunciava: “Este asunto no nos permite un comentario al respecto. Debe ser el espectador el que saque sus propias conclusiones sobre el tema ”.
A la mare l’entrevistaven enquadrant-li només el tors i tallant-li el cap a la imatge. Asseguda amb un peluix a la falda i plorant, la càmera l’enfocava des d’una situació més elevada, un pla picat que transmetia una situació d’inferioritat de la dona. Al pare li van enviar una redactora a casa i l’entrevistaven d’esquena a la càmera. El seu cos ocupava la meitat de la pantalla i estava serè. Una manera sibil·lina d’atorgar o retirar autoritat.
Van explicar les dues versions del cas, absolutament contradictòries. Una informació sense cap garantia periodística que permetés, en realitat, treure’n cap conclusió més enllà de la crueltat de l’escena per la nena.
Telecinco, al llarg del dia, va repetir les imatges tràgiques de la nena plorant (amb el rostre pixelat) perquè servissin d’esquer fins que arribés l’hora de parlar-ne.
Des d’una perspectiva estrictament televisiva, cal considerar quin significat adquireixen aquestes imatges per a l’audiència. I el que poden provocar és terror, especialment per a les dones que pugin trobar-se en una situació de litigi per la custòdia dels fills o en un procés de mediació. El cas que presentava Telecinco és una situació concreta de la qual es desconeixen els detalls. La repercussió mediàtica, el dolor de la criatura, la inhumanitat de l’execució de la decisió judicial i el debat el converteixen en una generalització perillosa, una advertència sobre possibles conseqüències per a mares que vulguin lluitar pels seus drets i els interessos dels seus fills. Televisar la separació dramàtica d’una mare i una filla quan es desconeix si és un cas de violència vicària, com es podia intuir en alguns moments, és perillós. Perquè el mitjà es converteix en còmplice d’aquella crueltat.
