Mentida covarda
A mesura que passen els mesos i els anys, el balanç que s’està fent de tot allò que s’anomena “el procés” català no deixa de mostrar un saldo més aviat negatiu. Espanya són les seves autonomies, com no va quedar més remei que acceptar durant la Transició. Llavors es va assentar el poder territorial d’una forma que en principi havia de satisfer no només aquelles comunitats polítiques que havien tingut autogovern abans –Catalunya, Euskadi–, sinó tothom que volgués tenir un parlament regional, la qual cosa implicava diluir aquelles mateixes energies que se suposava que volien encaminar-se cap a un camí de més prosperitat i equilibri.
Un cop t’has inventat unes institucions i les has ocupat amb càrrecs, sous i competències, la partitocràcia espanyola no pot fer un pas enrere i qüestionar si calen totes les autonomies, diputacions i d’altres andròmines administratives, per molt que tinguin un aire d’òpera bufa –com es posa en relleu cada cop que un president autonòmic, socialista o popular, es queixa del suposat “tracte de favor” que poden rebre els catalans.
Ara les institucions autonòmiques ja són imprescindibles; els partits les necessiten per col·locar els seus i arreplegar recursos per a continuar donant forma al sistema. Fins i tot Vox les ha acabat acceptant, tot i el centralisme aferrissat que proclamen en campanya. Mai no seran abolides, i menys si no posen en qüestió la supremacia cultural i política castellana. Però és un sistema que ja no dona més de si; funcionava fins que es va començar a esparracar per la part catalana, quan es va voler fer un estatut nou que va ser perseguit i enjudiciat, tallant-li les ales per simple enveja política o ressentiment acomplexat. Aquí hi ha l’arrel del procés català, però: l’intent de superar l’estat de les autonomies cap a una altra cosa incerta, una vegada l’estatut que s’havia volgut implantar va ser convenientment “ribotat”.
Es va provar de forçar que l’Estat donés una altra mena de pacte, tot a través d’una ordalia en clau sobiranista. S’havia de pretendre trencar el marc constitucional unilateralment per tan sols aconseguir un nou encaix. Ara els mateixos sobiranistes, des de la presó, ho diuen talment: tot plegat era una manera de fer tabola, mirar per la via dels fets d’aconseguir que l’Estat acceptés un referèndum, aquest sí pactat i amb opcions realistes, a l’escocesa. Però en lloc de portar l’Estat i la seva classe política al segle XXI per la via del trauma –a empentes–, el que ha passat ha estat tot el contrari: un retrocés a la cultura de la repressió, el tuf autoritari revenint a les institucions, un enrariment que pot recordar, en el pitjor sentit, la Transició, sobretot en aquestes setmanes prèvies als més que possibles indults als sobiranistes presos.
Ara tot seran queixes i ànims revengistes, manifestacions a l’ombra del pollastre a l’ast franquista, ben especiat de constitucionalisme ranci. No hauria de ser tan difícil admetre, entre tots, que caldria un nou marc, una reforma constitucional a fons, deixar de ser esclaus d’unes certeses que només tenen gust de les mentides més covardes.
