La mentida d’Enric Marco
1. Eduard Fernández ha rebut el premi Goya al millor actor. Ja en té quatre, a casa seva. I enguany se’n mereixia dos, però les normes de l’Acadèmia del Cinema Espanyol prohibeixen que un mateix actor o actriu estigui nominat per dues pel·lícules diferents en una mateixa categoria. Les regles, per absurdes que siguin, marquen camins, determinen vides, i, en aquest cas, el conductor de l’autobús 47 no va poder optar al premi. Eduard Fernández el va guanyar per Marco. Estava cantat. No hi havia color. El paper és un regal, el personatge té totes les arestes i en cap moment no veus l’actor sinó el protagonista. En pantalla només hi ha Enric Marco, un mentider compulsiu que va enredar tothom i va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen sense haver estat mai deportat ni pres en cap camp de concentració. Al contrari, com es recorda a la pel·lícula, ell se’n va anar a Alemanya voluntàriament per treballar en la indústria de guerra del nazisme.
2. Eduard Fernández portava escrit el discurs d’agraïment pel premi. Tant de bo tothom ho fes així, per anar de cara a barraca i aprofitar per dir coses interessants i estalviar-nos discursos banals, a la babalà. L’actor va aprofitar els seus minuts com a centre d’atenció, també, per parlar de la persona que li ha donat la glòria. Va dir paraules molt rumiades, en un discurs que volia desembocar en una reflexió necessària. “Marco és un personatge complicat. M’hi vaig tirar de cap, se me’n va anar l’olla preparant el paper però m’ho vaig passar molt bé, em vaig tornar una mica boig, estava molt concentrat però molt juganer en el personatge més complex que he fet mai. Contradictori, odiós, xarlatà, manipulador, estimable i potser, a vegades, d’una humanitat desbordant que és difícil de comprendre o d’abastar. Un ésser humà enorme. Algú que va fer moltes coses malament i algunes bé. Algú que va difondre una cosa que amb prou feines se sabia: la quantitat d’espanyols que van estar presos als camps de concentració nazis. Una cosa que avui no s’hauria d’oblidar. El perill del feixisme, el perill d’una salutació ambigua. Els camps de concentració, els Flossenbürg, els Mauthausen, els Guantánamo, els Gaza... Compte, que venen a cavall. Venen temps difícils”.
3. La mentida reiterada, sostinguda i patològica d’Enric Marco contrasta amb la veritat d’Eduard Fernández. Les veritats. Tant per la seva interpretació en aquesta excel·lent pel·lícula com pel seu relat davant d’un faristol, advertint-nos que les ombres d’ahir són els riscos d’avui. Potser no venen a cavall, com va dir. Potser han vingut encimbellats per les noves xarxes socials, i ja els tenim aquí. Només cal veure les fotografies d’aquest cap de setmana a Madrid de la cimera dels perdonavides de la ultradreta. Abascal, Meloni, Orbán, Le Pen i Wilders fent la gara-gara a un Donald Trump desbocat. A Espanya, les enquestes de carrer a la gent jove disparen les simpaties cap a Vox. A Europa, els estudis recents demostren que bona part dels europeus nascuts al segle XX no saben què és l’Holocaust. Així anem.
4. El discurs d’Eduard Fernández ens ha fet pensar en aquestes “coses bones” que va fer Enric Marco. Ara fa vint anys, a RAC 1, arran dels 60 anys del final de la Segona Guerra Mundial, la Mireia Dalmau va fer-li un reportatge a Enric Marco. La manera com explicava les vivències al camp de concentració, amb cada detall i cada conversa, posava la pell de gallina. Eren les mateixes anècdotes, fil per randa, que explicava a les escoles quan feia divulgació de les malvestats del nazisme. El mateix matí que Benito Bermejo el va desemmascarar, vaig tenir la sort de poder entrevistar Marco en directe. Primera pregunta: “Vostè no ha estat mai en cap de concentració. Tot això que ens ha explicat sempre, era mentida?” Silenci. I resposta: “I què? Què passa?” Vist amb els ulls d’ara... Ves que no tingués una mica de raó.
