“La mentida se’ns torna l’ordre del món”

PalmaAra que s’acosta el moment electoral, el moment de destriar amb quines mentides polítiques combregam menys, voldria repensar la relació que té la política amb la veritat. La filòsofa Hannah Arendt, a qui la pensadora Fina Birulés ens ha regalat un apropament esplèndid, fa un diagnòstic acurat sobre els règims totalitaris, mostra la crisi epistemològica que aquests van generar i planteja una qüestió que ens interpel·la amb molta força: és encara legítim dir la veritat en política?

Lluny de condemnar la mentida des d’una perspectiva moral, Arendt intenta diferenciar entre dues maneres de dir mentides. Hi ha una manera de mentir que consisteix a dir una cosa diferent d’allò que se sap, enganyar amb intenció. Si pensam en les societats premodernes, trobam aquest tipus de mentida lligada a la política: mentir a l’adversari, ocultar-li informació. La intenció no era enganyar tothom, sinó l’enemic, i aquells que estaven implicats en la mentida formaven part de cercles restringits (diplomàtics, estadistes,...). Hi ha, però, una altra manera de mentir que esdevé un absolut incontrolable, perquè la mentida no cobreix només un bocí de realitat, sinó que intenta substituir-la completament. Podríem dir que estam davant la mentida totalitària, que és performativa perquè crea una nova ‘realitat’.

Així doncs, segons Arendt, els règims totalitaris inauguren una nova manera de mentir que envaeix les societats democràtiques. En el present, les nostres societats conjuguen una gran hostilitat envers la veritat dels fets i una tolerància immensa cap a la diversitat d’opinions. Les societats de la segona meitat del XX i de les primeres dècades del XXI tanquen els ulls davant els esdeveniments, volen escapar de la realitat i escolten amb passió les interpretacions i els relats; tots valen.

Manipulació massiva

Arendt ens parla d’una manipulació massiva en les societats democràtiques. La realitat queda desdibuixada perquè es tracten els fets com si fossin opinions. Amb l’excusa que tothom té dret a una opinió pròpia (és a dir, a la seva part d’ignorància), se substitueixen els fets per opinions, qui sap si és aquesta manera de mentir l’essència de les democràcies actuals. Les veritats inquietants són transformades en opinions que poden circular deslligades de qualsevol fet incontestable. Aquest, ens diu Arendt, és el llegat dels règims totalitaris.

Sabem que els fets estan teixits d’interpretacions. És inevitable, però això no pot voler dir esborrar els llindars entre fet, opinió i interpretació. Els fets estan més enllà de l’acord i el consens, haurien d’estar-hi. Malgrat que els fets generin opinions, la llibertat d’opinió és una farsa si no es garanteix l’accés a la informació veritable. La llibertat d’opinió no mor només en els règims totalitaris, quan es desdibuixen els confins entre opinió i veritat, la llibertat esdevé paròdia. Potser, en un moment en què el frau i l’engany s’han convertit en la manera de fer dels governs i les administracions, dir la veritat és l’única manera de defensar la possibilitat de la ‘política’, la possibilitat de tenir un món comú.

Kafka, a la seva obra El procés, diu que “la mentida se’ns torna l’ordre del món”; Arendt parla de mentida organitzada a plena llum del dia. I les mentides són més creïbles que la realitat, perquè qui menteix ha teixit el seu relat amb la cura de fer-lo versemblant, un relat preparat per al consum massiu. La realitat, en canvi, té el mal costum d’astorar-nos, d’enfrontar-nos amb l’inesperat.

Hannah Arendt ens avisa: la “mentida totalitària” ens pren el terra sota els peus i no ens n’ofereix cap de nou. Fa desaparèixer el món que tenim en comú, la gent deixa de cercar la veritat, s’escampa el cinisme. Si no hi ha separació entre la veritat i la mentida, les possibilitats de manipulació són il·limitades.

És urgent que trobem les vies per jutjar el nostre present, per evitar la lletania del mal menor, per forçar la recerca de la veritat, encara que sigui per sempre “un horitzó en retirada”. Encalçar la veritat és una pràctica que ens permet tenir món en comú. Ara bé, per comprendre’l, hem d’acceptar que el món és contingent, que hauria pogut ser d’una altra manera. Per fer lloc a la ‘política’, hem d’abandonar els dogmatismes, fins i tot aquells que ens juguen a favor, perquè els dogmes són mentides que esborren els confins de l’intolerable i ens deixen orfes de món.