La mentida i la política

Diu Hannah Arendt: “Les mentides són moralment inacceptables, però políticament justificables”. La por és la raó que més mobilitza la mentida. Quan un estat, o una força política, se sent atacada –especialment si l’atac té credibilitat–, la mentida sol ser la reacció de defensa. Vegem-ho.

Vietnam. L'objectiu era contenir la Xina "abans que fos massa tard i creixés el seu poder i influència a la regió". La mentida era la teoria del dòmino: si cau Vietnam cauran Cambodja, Laos… Ficats en aquest parany, i vista la marxa desfavorable de la guerra, els EUA necessitaven una raó per abandonar un conflicte impopular, que causava baixes americanes cada setmana. Haver de reconèixer que la teoria esgrimida era falsa, com van demostrar els Papers del Pentàgon, va retardar la decisió. La guerra va continuar per inèrcia fins a la sortida deshonrosa de Saigon, que es pot qualificar de derrota. Què se’n va treure de tot allò? Res. El dany va venir de no reconèixer la mentida inicial fins que va ser insostenible. Es volia preservar l’honorabilitat dels EUA i al final es va erosionar. El resultat: un milió de morts i un país devastat. Un crim comès per raons de prestigi i imatge. L’eina de tot plegat: la mentida.

Iraq. La destrucció de les Torres Bessones, més enllà del dany material i les víctimes que va suposar, va ser una humiliació al cor del poder econòmic dels EUA: Wall Street. El president Bush volia demostrar que hi sabia respondre. Però Bin Laden no era un objectiu capturable. L'Iraq, sí. La mentida va ser la raó per atacar l'Iraq: les armes de destrucció massiva. George Tenet, director de la CIA, havia d’explicar la veritat, però mantenint una posició de customer support al president. Hi havia tres qüestions –els contactes, l’entrenament i l'armament compartit, entre Al-Qaida, Bin Laden i l'Iraq– que no se sustentaven en res sòlid, però es van convertir en certeses de la mà d'un president que volia la guerra i necessitava una justificació. Va comptar amb socis que van fer veure que se'l creien –els presidents Blair i Aznar–, per beneficiar-se de les relacions amb els EUA.

Sorprèn que tants i tan reputats polítics als EUA no qüestionessin la mentida. El secretari de Defensa, el general Collin Powell, la va defensar emfàticament a l’Assemblea General de l’ONU. Es tractava d'una qüestió de prestigi i imatge, no hi havia perill sota cap circumstància... I tot plegat es va bastir sobre la mentida.

¿La conseqüència? Una guerra innecessària, un país destruït i la inestabilitat en una regió crítica per al món, també per als EUA. 

Catalunya. L’independentisme agafa força i es fa interessadament creïble la idea que al Parlament català es pot produir una declaració formal d’independència que comptaria amb el suport de part de la població, en aquell moment en estat d’efervescència. L’Estat té la sensació que la situació se li pot escapar de les mans: "s'ha de fer el que calgui per aturar-ho". Es mobilitzen mentides a diferents nivells per frenar el que pot esdevenir un trencament de la unitat d’Espanya. La psicosi d’amenaça és percebuda arreu i els partits de dretes i esquerres hi responen de manera idèntica. L’Estat es mobilitza. Ara no és l’exèrcit qui defensa la unitat de l’Estat: és la judicatura. Es munta un judici contra els líders del moviment al Tribunal Suprem ple d’excessos. Es persegueix judicialment militants dels partits independentistes –avui hi ha encara centenars de casos pendents de judici–. Es munta una campanya des de l’Estat perquè empreses catalanes traslladin la seu fora de Catalunya. S’acusa falsament persones de cometre delictes inexistents, de tenir dipòsits de diners fora d’Espanya en frau fiscal. Es mantenen en presó preventiva persones que al cap d'uns anys acabaran sortint lliures sense càrrecs. Quan la mentida substitueix la veritat, sortir del loop sense perdre credibilitat és difícil. Es necessita la variable temps.

La manera d’explicar la història és que allò va ser una bogeria de conseqüències imprevisibles que justificava les mesures preses.

La raó de la mentida en aquests tres casos ocorreguts en dos estats democràtics és la por, i la conseqüència, fer evidents els límits de la democràcia. No hi havia cap necessitat de prendre aquestes mesures, perquè la causa no existia. El resultat va ser el desprestigi de qui ho va provocar: l'estat.

Les mentides creen un entorn en què la veritat factual és una opinió més i no necessàriament la més rellevant. Difuminar la separació entre opinió i veritat és la manera de portar-ho tot al camp de l’acció, on la veritat i la mentida s’aproximen i es confonen. El mentider té un motiu per actuar més clar i definit que el defensor de la veritat. Aquest ha d’explicar les raons del que fa. El mentider, si aconsegueix l’èxit amb la seva mentida, ja està justificat.

Les mentides no són utilitzades per confondre l’enemic, ho són per confortar i pacificar als propis. És una pauta de conducta general.