La mentida postmoderna

1. Veritat. L’any 1943, Alexandre Koyré denunciava la veritat que “no radica en la seva versió universal sinó en la seva conformitat amb l’esperit de la raça, de la nació o de la classe social”. I l’anomenava “la mentida moderna”. Les bases segueixen essent les mateixes però la potencialitat de l’engany no ha parat de créixer, encara que les formes puguin ser més suaus que a l’època en què escrivia el filòsof de la ciència que nascut a Rússia va fer carrera a França.

La societat ha assumit amb tota naturalitat la mentida com a reclam de la publicitat de masses (ja sigui comercial o política) i a l’univers digital campa com vol amb tota impunitat. Tots sabem que la mentida és inherent a una espècie articulada sobre la voluntat de poder, tanmateix, de l'homilia del capellà a la missa de diumenge –principal mitjà de comunicació en aquestes terres durant molts segles– fins a la colonització digital dels nostres cervells hi ha una substancial mutació dels sistemes de construcció de veritat. Mai havíem tingut tants instruments per apropar-nos al coneixement i, per tant, situar en el seu lloc les ficcions que alimenten i consolen l’experiència humana, però tampoc havíem disposat de tant potencial per poder fer normalitzar la mentida donant-li estatus de veritat col·lectiva.

Tanmateix, el que no ha variat des de Koyré és el paper de la mentida: la construcció de la relació de forces entre els enemics reals o potencials. I és això el que sovint fa difícil destriar el gra de la palla en el debat polític i social, reconstruir la veritat en uns discursos que no tenen un objectiu de coneixement sinó de demarcació entre nosaltres i els altres, la qual cosa comporta una voluntat d’adhesió, és a dir, d’acceptació de la mentida pròpia, que cohesiona un grup comunitari determinat. I la qüestió s’agreuja quan els que se suposa que haurien d’aportar el sentit crític s’apunten a la lògica frontista.

2. Identitat. “Llibertat, igualtat, identitats”, deia la darrera portada de Philosophie Magazine, com si dos segles i mig després la fraternitat s’hagués engolit en el comunitarisme. És a dir, com si el ciutadà hagués hagut d’entregar la seva autonomia a l'ens superior de pertinença. Com ha descrit Najat El Hachmi, aquest joc situa moltes persones amb un penós territori de focs creuats: identificades irremeiablement com a rares pels seus trets físics, sexuals o culturals i al mateix temps sotmeses a les exigències dels que pretenen tenir autoritat sobre elles per raó de la seva condició d’origen. Un sistema de tensions que no només condiciona la llibertat individual de les persones, sinó que sovint genera fractures i conflictes d’exclusió en els propis espais identitaris en nom de les correccions polítiques. 

Ésser relacional, l’individu no pot caminar sol, però, ¿quin és el seu grau d’autonomia –mesurada en termes de llibert i igualtat– a aquestes altures? Si volem parlar de progrés, és a dir, de millora de la condició humana, aquesta és una qüestió central. La sensació de viure en una mena de present continu probablement té a veure amb la dificultat de viure en llibertat la pròpia condició a partir de múltiples pertinences. En un moment en què les opcions augmenten però en què les possibilitats de fer-les efectives exigeixen la defensa col·lectiva, els fronts de confrontació apareixen arreu. I cada cop és més difícil la construcció de ponts, perquè molts comunitarismes creuen que la seva supervivència està en la capacitat de dinamitar-los. És un camí sense sortida, en què constantment la voluntat d’emancipació xoca amb la voluntat de poder interna a cada família ideològica o identitària.

I tot això sota l’amenaça d’uns poderosos sistemes de control social que cada cop tenen més capacitat per decidir sobre el comportament de cadascú, en una lògica que ha substituït el desig per la pulsió. M’agradaria creure que l’aturada de la pandèmia ens pot fer repensar tot plegat. Però em fa por que tingui raó Michel Agier quan diu que “la por ha passat al rang de medi global”, tant en la seva vessant existencial com social. Comencem per dir les coses pel seu nom i potser aconseguirem avançar.

Josep Ramoneda és filòsof