Putin o l'ús magistral de la mentida
Els biòlegs han demostrat que els animals i les plantes sovint recorren a l’engany per assegurar la seua pròpia supervivència. Els humans, com a éssers intel·ligents, som per definició mentiders. El món de la política no és cap excepció, i l’ús massiu de les xarxes socials ha contribuït a la proliferació de notícies falses fins a uns extrems en què aquesta nova postveritat representa una autèntica amenaça per la democràcia. Ara bé, quan l’Estat estima que està en perill, la mentida esdevé per a molts una mena de mal menor que cal acceptar, ja que els beneficis de l’engany superen amb escreix els seus costos.
John Mearsheimer, un dels teòrics contemporanis més prestigiosos, va escriure un llibre extremadament revelador sobre l’engany en les relacions internacionals en què descriu com els líders mundials disposen de quatre estratègies fonamentades en l’engany per dur a terme els seus objectius en política exterior. A banda de les clàssiques mentides entre estats, empren l’estratègia d’infondre por per crear un fals estat d’alarmisme, oculten informació sensible que pot posar en perill una decisió que es jutja fonamental i fabriquen mites patriòtics que glorifiquen fets o personatges que han existit o no.
Centrar la nostra atenció en les mentides de Putin i no en les de Joe Biden, Volodímir Zelenski o Pedro Sánchez no només pot donar a entendre que els líders de les democràcies liberals no menteixen –afirmació que l’evidència empírica no corrobora–, sinó que ens pot fer incórrer en la mentida de l’ocultació d’informació. Per bé que es poden analitzar les mentides de pràcticament qualsevol líder, és interessant veure l'ús magistral que Putin ha fet de l’engany a la guerra d’Ucraïna.
Després de setmanes d’assegurar insistentment que no planejava cap atac a Ucraïna, el Kremlin va començar a usar el concepte d’"operació militar especial" per justificar una guerra il·legal sota l’argument que cal acabar amb un govern de drogoaddictes i pronazis que ha comès un genocidi a Donetsk i Lugansk, acusacions que en cap cas han estat confirmades encara per evidències fefaents. D’altra banda, el mateix mes de març la Duma russa anunciava la creació d’una comissió d’investigació sobre l’existència de laboratoris d’armes biològiques finançats pels Estats Units. El govern rus anava més enllà i parlava, citant fonts d’internet, de la implicació de Washington en l’activitat biològica militar a Ucraïna.
D’altra banda, Putin ha sabut infondre por als ciutadans russos amb la idea que calia crear un espai de seguretat entre l'OTAN i el seu país per evitar el que assegura que és l’objectiu final de l’aliança: destruir la societat russa. Aquesta campanya de por s’ha produït també de portes enfora, i el ministre Labrov deia a la televisió sobre la possibilitat d’una hecatombe nuclear: “Els riscos són ara considerables”. Amb tot, la guerra a Ucraïna segueix el patró de guerra convencional i l’estratègia de la Destrucció Mútua Assegurada (MAD o boig en anglès) o l’absolut convenciment que una guerra nuclear suposaria l’aniquilació del planeta fan que els estats s’ho pensin dos cops abans de prémer el botó.
Finalment, la invenció de mites patriòtics sembla ser el tipus de mentida preferida de Putin, àvid lector de llibres sobre història i un clar defensor que Rússia torni a ocupar el paper que li pertoca en el món. Els jocs de malabars de Putin per glorificar el passat de la Unió Soviètica i enaltir a la vegada el passat imperialista tsarista l’han dut a construir una identitat nacional sobre un fet inqüestionable com és la victòria soviètica a la Segona Guerra Mundial. Ara bé, per al Kremlin aquesta victòria no serà completa fins que Rússia incorpori el territori actual d’Ucraïna, un país sense tradicions ni història pròpia que és ara un “estat titella” en mans d’Occident. No ens trobem al davant de cap xoc de civilitzacions sinó d’un govern a qui els mites i les narratives sobre el passat li serveixen d’hàbil estratègia per justificar les accions bèl·liques del present.
La mentida com a eina de la diplomàcia pública que ajuda a crear, fabricar o alterar aquelles narratives que beneficien un país no és ni de bon tros nova en la història de les relacions internacionals. Ara bé, aquells que no vam veure l’ús que Putin feia de la mentida, l’ocultació d’informació i la fabricació d’una narrativa pròpia a partir de la invasió de Crimea del 2014, hauríem de ser capaços d’entendre ara amb claredat que l’objectiu no és només l’aniquilació de la identitat ucraïnesa, sinó iniciar un autèntic cisma amb Occident en el que tot sembla apuntar que serà una Guerra Freda 2.0. L’era de la desconfiança i de la manca d’entesa entre aquests dos blocs marcarà, malauradament, el nou ordre mundial.
