Mentides que semblen mentida
Les agressions homòfobes són una realitat dolorosa i intolerable; cada cop que es produeixen, ens veiem obligats a posar l’interrogant a tota descripció que pretengui presentar-nos com una societat oberta i moderadament civilitzada. Dir que el més trist de tot plegat és la instrumentalització ideològica d’aquestes agressions seria demagògic i ofensiu: el més lamentable, ens posem com ens posem, és que una persona hagi de patir cap mena de greuge com a conseqüència de la seva identitat sexual. I, no obstant això, la utilització d’aquests fracassos col·lectius per nodrir un discurs polític és, per desgràcia, habitual: fa uns dies, quan la notícia d’un brutal atac homòfob al barri madrileny de Malasaña ens posava la pell de gallina, des de Vox no van trigar gaire a aprofitar l’avinentesa per vincular el succés amb la immigració il·legal, un dels caps de turc preferits de la formació d’ultradreta; tanmateix, quan es va saber que l’agressió no s’havia produït, ningú no va sortir a retractar-se per haver caigut en la demonització injusta d’aquest col·lectiu.
Sigui com sigui, la conseqüència més greu d’aquesta falsa denúncia per agressió homòfoba a Madrid és, per una banda, el daltabaix emocional que sacseja una societat que encara estava provant de pair la commoció, el trasbalsament i la indignació pel tràgic episodi; un daltabaix que té alguna cosa de paradoxal des del moment que, en pocs dies, algú pot passar de desitjar que l’agressió de Malasaña no sigui certa a suplicar que, per favor, no sigui mentida: les falses denúncies, al capdavall, tenen un efecte profundament perniciós en la percepció col·lectiva de les violències motivades per l’odi o la discriminació, perquè instal·len una dosi letal d’escepticisme que va en detriment de la credibilitat de les víctimes reals i, de retruc, afavoreixen la creació d’anticossos que immunitzen parcialment la població davant d’unes agressions que ens posen un gomet vermell com a Humanitat.
El mal que una mentida com aquesta fa al col·lectiu LGTBI –que constantment ha de suportar diferents formes de menyspreu, discriminació i maltractament físic i psicològic– només és comparable als discursos que banalitzen, qüestionen o menystenen descaradament la proliferació d’agressions reals i quotidianes que tenen l’origen en l’homofòbia i la transfòbia. Quan un fet que apel·la de manera tan dolorosa i descarnada a l’emoció resulta ser fals –la falsa víctima de Malasaña havia mostrat fins i tot una marca terrible a la natja, amb la paraula maricón escrita amb ganivet–, existeix el risc de reaccionar amb una dosi afegida d’anestèsia a un succés similar que es pugui produir en el futur, fins al punt que algunes persones poden acabar supeditant l’empatia, l’alarma i la solidaritat amb les víctimes al dubte, el descrèdit i la desconfiança. Un fals denunciant, per tant, no només abandona de manera ben vergonyosa l’esglaó de les víctimes en mentir sobre temes tan sensibles, sinó que les perjudica tantíssim que només podem situar-lo, indefectiblement, al costat dels opressors.
