Ments gentrificades

Imagina que per poder travessar el teu carrer, entrar a casa teva, pujar la compra i estirar-te al sofà desitjant que el dia acabi –tornes esgotat de la feina, deuen ser les vuit del vespre–, imagina que per fer això has d’ensenyar a un mosso l’acreditació que assegura que tu hi vius, allí, que no és cap mentida. El teu barri està blindat. I casa teva, aïllada. Sents algú que diu que una marca de moda celebra una desfilada al parc que, per a tu, ha estat sempre un parc i poca cosa més, però enfiles cap a casa, perquè encara has de fer-te el sopar, trucar a ta mare i, si tens sort, provar de descansar.

Imagina que surts del metro, un matí, maleint el poc espai que tenies per a respirar, dins el comboi, entre turistes que s’acumulaven en una massa impossible i, en veure els núvols des de les escales de la sortida, notes una olor de quitrà forta, et fibla un soroll estrident de motor que funciona a tot gas, el fum del combustible enterboleix la blavor del cel. Un camió pavimenta els carrils del passeig de Gràcia. Sents algú que diu no sé què d’una exhibició de cotxes d’alta velocitat, però tu continues caminant: arribes tard a treballar.

Ara imagina que decideixes apropar-te a casa de ta mare –fa massa dies que dilates la trobada amb trucades inútils: toca anar-hi ja–. Arribes a la cantonada on vas créixer, allà hi anaves els dissabtes a comprar el pa, quan eres un nen, la mare t’hi enviava, i pujaves les escales rosegant el crostó i l’hi entregaves l’encàrrec amb un somriure trapella. Ella t’abraçava. Abans de trucar el timbre, avui, descobreixes que el forn ja no hi és: la cartelleria és en anglès, et preguntes qui pot pagar un cafè a aquell preu, des de la finestra et sembla veure la mateixa barra que vas veure en una cafeteria de París, fa uns mesos, els mateixos tamborets que hi havia a aquell bar de Londres, tot de gent que treballa a l’ordinador com si fossin al menjador de casa. Sents que ningú no parla la teva llengua, juraries que ningú l’entendria, si els preguntessis on pots comprar una barra de pa, que vas a dinar a casa de la mare i que te l’ha demanada, però no ho fas: puges fingint que el temps no ha passat. La mare t’obre la porta i tornes a ser, per fi, a casa.

Ara pots deixar d’imaginar. I pots fer-ho sempre que vulguis. De fet, pots reviure escenes així amb el llibre de la Hilary Leichter, Historia de una terraza, on retrata la transformació d’una família a partir de la mutació del lloc on viuen, com dient que el que som és també el paisatge que ens envolta, que ens modifica i construeix. O ho pots fer amb la novel·la de Vincenzo Latronico, Les perfeccions, que explora la tristesa d’una parella en un Berlín contemporani: la decadència dels seus somnis va acompanyada de la decadència d’una ciutat on totes les promeses que es podien complir no es compleixen, perquè hi ha massa gent, hi ha molt poc temps, i la glòria no arriba mai per a tothom. O ho pots fer sense haver de llegir cap llibre: pots obrir la porta, caminar pels carrers de Barcelona i repetir-te que la realitat sempre, sempre, sempre supera la ficció.

L’escriptora Sarah Schulman va publicar el 2013 un assaig titulat The Gentrification of the Mind  (La gentrificació de la ment), on explorava els canvis sobtats del Lower East Side que es van implantar amb la crisi de la SIDA als anys vuitanta: una excusa que va servir per a mutilar un barri vibrant, vivíssim, plural, ple de cultura queer emergent, en un pam de terra trist, conservador, consumista i de masses. El que em fascina de la seva perspectiva és la manera que té de situar el focus en la modificació de la ment, més enllà de l’espai: el primer pas per a liquidar la gent és esborrar-los la memòria, afirma citant Milan Kundera. Ella parla, literalment, d’un ecocidi que va implicar una gran pèrdua de diversitat.

Quan provem d’arribar a casa i no podem, perquè un mosso custodia la desfilada de Louis Vuitton; quan el cel es torna gris del quitrà que empolaina el centre de la ciutat amb el circuit de Fórmula 1; quan la nostra llengua desapareix en nom d’una internacionalització neutra, global i totalitària; quan tot això passa, no només perdem una ciutat: perdem una vida. Vull dir: una manera de trobar-nos amb la gent que estimem, una manera d’entendre què és per nosaltres la llar, una manera de vincular-nos amb la nostra llengua i la nostra tradició, una manera d’entendre els records, el passat, la nostra història.

Ho diré d’una altra manera: quan proves d’arribar a casa i et demanen acreditacions que ho certifiquin, t’estan dient més coses que “aquesta ciutat no és teva”. El que hi ha implícit és un relat que modifica les teves emocions, la teva sentimentalitat: es gesta una desvinculació emocional del territori, una transformació lenta de la teva afectivitat amb el lloc on vius. Cada vegada et sents menys d’aquí. Quan aquella cantonada on solies comprar el pa ha esdevingut un cafè d’especialitat inaccessible, t’estan dient més coses que “aquest barri no és teu”. El que està en joc és el record, la teva memòria personal, la història que t’arrela als llocs i on tornes sovint per a desitjar: hi ha futur sense records on agafar-se?

Aquest és un intent d’assenyalar les coses que perdem sense adonar-nos-en. Sí, és cert: la lluita urgent és en aturar la transformació de la ciutat, la gentrificació que apuja els lloguers i vulnera el dret fonamental de l’habitatge, l’especulació amb les nostres formes de vida, la venda de tot el que era nostre al turisme depredador. Sí. Però no oblidem que més enllà de les condicions materials, també és fonamental la matèria de l’esperit, per dir-ho d’alguna manera, del cor, del sentiment, del vincle, de la memòria, de la ment. Allò que ens fa ser com som, vaja. Un lloc íntim i personal on un dia tampoc no podrem accedir: i no recordarem qui, ni com, ens ho va robar.