Menys centralisme: la solució a la crisi de l’habitatge
El problema de l’habitatge és un problema polític de primera magnitud. Voler resoldre’l amb solucions tècniques, o únicament de planificació, és una estratègia curta de mires. Tenim empreses, tenim institucions, entitats amb fins socials, tenim recursos públics: però la política de sòl és insuficient.
El més important és aconseguir legitimitat política per endegar una política de sòl radical, la qual cosa vol dir recuperar sòl i crear-ne. Recuperar sòl implica canviar d’ús sòls públics existents, gestionar-los amb fluïdesa, densificar ordenadament. I també cal crear nous espais, sense fabricar nous barris-gueto només d’habitatge social. Com dèiem, si tenim en compte la dimensió real del problema, aquesta actuació exigeix, no solament tècnica, sinó legitimitat. Legitimitat per a l’aplicació d’uns recursos públics que han de crear sòl, determinar prioritats, subvencionar acuradament les actuacions i assolir-les a termini.
El pla sectorial i territorial d’habitatge recentment aprovat, preparat pel govern anterior, preveu que 140 municipis facin reserves de sòl per a habitatges socials. Seria nou sòl, d’extensió urbana, o de reforma interior profunda. Però només és una previsió de planejament urbanístic que no involucra els municipis en la gestió efectiva, ni en cap concreció temporal. Constitueix la idealització usual de l’urbanisme dibuixat i la incapacitat del seu desenvolupament. Els municipis poden fer política de sòl si miren a mitjà termini, però pocs n’han fet i en faran. Perquè és poc lluït políticament i perquè cal una capacitat de gestió no menor. Aquesta feina l’han de fer els grans municipis, amb més de 100.000 habitants, i agrupacions de municipis ben establertes.
Per fer-ho, calen representants polítics responsables i un lideratge polític de base territorial, perquè el centralisme d’un òrgan únic, com l’Incasòl, no serà útil. Calen agències territorials, de dimensió regional. Tenim tanta desconfiança en la política i en la democràcia que tendim a preferir opcions centralitzades, inviables i tecnòcrates, abans que les representatives. Els dèficits franquistes no es podrien haver resolt sense els ajuntaments democràtics. És cert que l’escala del problema de l’habitatge i la seva naturalesa és complexa i que no poden gestionar-la tots els municipis, perquè ens calen uns òrgans d'escala més gran que han de ser, necessàriament, democràtics.
La gestió de la crisi d’habitatge podria ser un primer pas en l’establiment d’una governança metropolitana (regional, o per vegueries, si se’n vol dir així) dels sistemes urbans de Catalunya. Aquesta governança es podria establir de manera provisional primer, i ser votada a les pròximes eleccions municipals. Aquesta organització regional/metropolitana permetria, a més a més, també fer passos endavant en matèria territorial, ambiental, de mobilitat... en una segona fase. Es tracta d’implementar una governança regional que avui existeix a tota l’Europa que sempre tenim al cap com a model a seguir.
¿I com definim aquests àmbits regionals? Les regions les configurem els sistemes urbans –el mercat immobiliari, al capdavall–. Alguns exemples: el Baix Llobregat i l’Hospitalet, el Maresme i el Barcelonès Nord, el Vallès… i les regions ja més consolidades a Ponent, el Pirineu, l’Ebre, el Penedès... tot separant Vic (Ter-Fluvià) de Manresa (Llobregat-Cardener). I respectant, en termes de subsidiarietat, les grans ciutats que han fet i fan habitatge públic: Barcelona, Sabadell, Terrassa... i ben poques més.
L’objectiu no ha de ser menor que el d’assolir 1 habitatge per mil habitants cada any a cada regió, o sigui, uns 8.000 habitatges anuals a Catalunya (els 50.000 habitatges compromesos representen 1,25 per mil habitants al llarg de 5 anys). És una dimensió important, que no pot gestionar una única màquina (seria un monstre). I calen polítiques solidàries a la perifèria regional de Barcelona respecte del centre barceloní, on és impossible assolir la dimensió necessària. Però aquesta política implica diàleg entre els agents representatius. Estem parlant, a escala catalana, d’una dimensió de l’ordre de 16.000 beneficiats l’any i d’una inversió de 400 a 500 milions d'euros per any. És el que cal, si es vol fer una mínima feina digna. I hem d’ambicionar generar inversió econòmica i impacte social i fer-ho amb molt camí concertat, no pas tot amb mans públiques. Amb edificació i gestió privada sobre sòl públic, amb data fixa de reversió, per crear un patrimoni públic important a mitjà termini.
El dilema ara està entre assumir veritablement el problema o fer-ho veure, simulant que es fa algun pas, però amb resultats efectius de misèria. El meu temor és que optarem per la segona opció. Som en una cruïlla entre fer política real, i amb majúscules, o fer política-ficció. Tot indica que per ara poca cosa es farà, així doncs, d'aquí a poc temps ens caldrà tornar-ne a parlar.
