Menys regles, més calés
No descobrim res de nou si recordem que en certes èpoques als més poderosos els han fet nosa les regles i les normatives massa estrictes, i han preferit el campi qui pugui. Han estat sobretot èpoques de canvis accelerats, provocats per innovacions tecnològiques o bé, també, per les oportunitats i ràpids beneficis que generaven els intercanvis desiguals lligats al colonialisme. Horaris de feina interminables, nens treballant, esclavisme, condicions infrahumanes d’habitatge i un llarg etcètera. Tot plegat ben documentat i analitzat per historiadors que han anat deixant al descobert el que molts cops es presentava com a accions civilitzadores o com els costos d’un progrés que era bo per a tothom.
El que sorprèn en ple segle XXI, és que tornem a sentir la cantarella que si es vol que tot plegat vagi més bé, hem de deixar-nos de tants entrebancs reglamentaris. No dic que molts cops no se n’hagi fet un gra massa, convertint la resposta a un fet puntual que ha generat maldecaps, en norma general que s’aplica indiscriminadament. Això és una tendència molt habitual a les administracions públiques que prefereixen que tothom passi per l’adreçador abans que distingir cas a cas i evitar així la generalització dels costos procedimentals. Però el que no es pot fer, argumentant a més a més que es fa en benefici de tothom, és dir que ja n’hi ha prou de tantes normatives ambientals, de tanta legislació que protegeix drets individuals i col·lectius en el món del treball o en la regulació urbanística. El que tenim ara és un excés de regulació procedimentalista, però no un excés de protecció de valors bàsics i fonamentals que han costat molts anys de lluites aconseguir.
A escala global és ben visible aquesta tendència en les constants referències que en fan Trump, Elon Musk i molts altres responsables de grans companyies tecnològiques i de fons d’inversió, argumentant que més regulació provoca menys possibilitats d’innovació, més restriccions de la competència i acaba perjudicant els consumidors. De fet, el lloc que té reservat Trump a Musk és el de responsable del nou departament d’Eficiència, encarregat “d’aplanar el camí perquè l’administració desmantelli la burocràcia governamental, redueixi l’excés de regulacions, redueixi les despeses innecessàries i reestructuri les agències federals”.
El resultat de tot plegat ha estat un atac sense precedents al model de capitalisme woke, fent referència a aquelles estratègies empresarials que pretenien combinar el manteniment de marges de benefici raonables amb mesures que evitessin l’empitjorament de les variables ambientals que cada dia que passa empitjoren. Com ens acaba de recordar el darrer informe Copernicus, advertint que estem ja situats al límit absolut del nivell d’escalfament que ens portarà més i més catàstrofes i emergències vinculades al clima.
A 20 estats dels Estats Units ja s’han promulgat normatives (aquesta vegada sí que estan a favor de les normatives) que prohibeixen als fons públics de pensions invertir en empreses que segueixen paràmetres ambientals en les seves estratègies. El CEO del tot poderós fons d’inversió BlackRock, Larry Fink, ha anunciat que el fons deixa el grup d'empreses de Wall Street que estaven compromeses en lluitar contra el canvi climàtic. Davant aquesta gran ofensiva del sector més trumpista del republicanisme nord-americà i el que s’acosta, no és estrany que les perspectives climàtiques no siguin especialment engrescadores. Tindrem menys normes per protegir tothom, però les normes necessàries per protegir-ne uns quants.
En un altre terreny, però seguint els mateixos paràmetres de menys regles i més calés, no ens ha de sorprendre que Mark Zuckerberg hagi decidit, en nom de la llibertat d’expressió (!) eliminar els controls de continguts de les seves xarxes, confiant que, com passa a X, siguin els mateixos usuaris que facin i comentin el que creguin sobre el que la gent va penjant i dient a les plataformes que en depenen. Tothom alineat amb el principi sagrat de la llibertat, o més ben dit, d’una visió restrictiva i competitiva de la llibertat. La llibertat dels que poden i la no llibertat dels que no poden.
Les tensions geoestratègiques entre la Xina i els Estats Units de Trump i companyia serveixen d’excusa i de justificació d’aquesta ofensiva antidemocràtica. La gran perjudicada serà Europa i la seva defensa dels principis que van inspirar la reconstrucció europea després del desastre de les dues grans guerres. L’esperit del 45 es plasmava en el que diu l’article 9.2 de la Constitució que, de fet, reprodueix el mateix que diuen les constitucions italiana i alemanya: “Els poders públics remouran els obstacles que impedeixen que la llibertat i la igualtat siguin efectives”. Aquesta febre antinormativa pot fer més difícil per a les empreses europees competir a escala global, ja que el marc de protecció ambiental és més exigent, i pot generar incentius per a la deslocalització. Però pot també constituir una oportunitat per millorar la innovació en temes d’energies renovables en moments en què es fa evident que la nova onada en digitalització i intel·ligència artificial exigeix molta despesa d’energia i d’aigua. Cada cop és més indestriable la defensa ambiental i la defensa de la democràcia.