Menystenir les fans: un gran error

Internet és com un videojoc de món obert (és a dir, en què no hi ha camins traçats) ple de mapes superposats a l’estil del nou The legend of Zelda. Tears of the kingdom: de cop baixes per un pou i es desplega un nivell entremig insospitat sense registre. És difícil parar atenció a la majoria de converses i grups que comparteixen vida a les xarxes, sobretot perquè ens pensem que la nostra petita bombolla digital representa la realitat de la resta d’usuaris. I el cas és que aquest juliol no tot ha sigut campanya i eleccions, sinó que també hem assistit a altres grans fenòmens que arrosseguen milers d’adeptes o, més aviat, fans.

El 5 de juliol, per exemple, s’obria la prevenda d’entrades de la gira europea Eras Tour de Taylor Swift i la febre de les fans per aconseguir codis de compra irradiava a totes les xarxes. Ja feia més de deu anys que l’americana que genera més emissions de CO₂ amb el seu jet privat no visitava Espanya. Les swifties no han tingut altre remei que agafar entrades per a ciutats que no eren necessàriament al seu país per assegurar-se un lloc. Aquesta és la mostra més paradigmàtica sobre l’efecte de l’especulació amb el preu de les entrades —per mitjà de la compra massiva per part d’empreses per a la seva revenda—, que només ens porta al cau de l’acceleracionisme: al model de viatjar un cap de setmana a Viena per veure un concert i poca cosa més. No voldria enemistar-me amb les fans de Taylor Swift, més aviat tot el contrari. Des de fa uns anys que tot el que agrada a les dones i les adolescents és més susceptible que mai de ser mercantilitzat, d’estirar el producte i la fascinació que genera per treure’n el màxim rendiment —al mateix temps que s’infantilitza les fans i se les titlla d’histèriques o boges per fer cua a l’Estadi Olímpic durant dies per veure Harry Styles—. Bregant enmig del neoliberalisme, ens sembla gairebé impossible escapar de les lògiques capitalistes que ho fagociten absolutament tot. Però la cara consumista no és l’única del fenomen fan; de fet, n’és la menys interessant.

Més enllà de les estrenes de les pel·lícules Barbie i Oppenheimer, hi ha un altre fenomen que arrossega centenars de comentaris cada dia: els ineffable husbands. "Marits inefables" és el nom que el fandom (una comunitat de fans articulada en diferents espais d'internet) de la sèrie Good omens ha donat als seus protagonistes a partir d'una broma interna de la sèrie. Un àngel i un dimoni que intenten aturar l’Harmagedon i evitar la fi del món. La primera temporada va tenir un èxit desmesurat entre un públic que embogia amb les mirades, els somriures i les converses dels dos personatges principals, interpretats per David Tennant i Michael Sheen. Totes les seves escenes eren llegides en clau romàntica, i s'hi buscava el sospir trist dels enamorats. I, amb l’estrena de la segona temporada, ja fa setmanes que les captures de pantalla i els fanarts (les il·lustracions relacionades) proliferen arreu. El cas de Good omens és paral·lel a Our flag means death, sèries que triomfen entre el públic per la seva capacitat de catalitzar la diversitat i l’amor lliure i que són celebrades, revisionades i compartides sense fi en plataformes com Tumblr, Reddit o TikTok. La pàgina de fanfiction Archives Of Our Own ja acumula més de 55.000 entrades relacionades amb Good omens, i no és, ni de lluny, un dels fenòmens més sonats.

A banda de la broma interna en la sèrie esmentada, la inefabilitat és un terme ben fructífer per pensar tant l’experiència de ser fan com les comunitats de fans, ja que creen un espai que escapa la normalitat, un lloc d’expressió per compartir, debatre, enfadar-se i equivocar-se però, sobretot, per construir en comú. Obren una escletxa en la normativitat imperant per fer aparèixer allò que no s’esperava i que, fins aleshores, no teníem paraules per expressar. Per entendre-ho podem remetre'ns, entre d'altres, a la idea del glitch, l’error en el sistema del qual parla Legacy Russell a Feminismo glitch (Holobionte Ediciones, 2022). El glitch és la fissura des d’on és possible transgredir l’ordre i inaugurar noves formes de ser i de transformar-nos; és una paraula d’acció que ens permet veure l’imaginari digital com una oportunitat. Per més energia caòtica que puguin contenir les comunitats de fans, és innegable la seva capacitat de generar i estendre discurs, però també el seu poder d’incidir en el món: pensem, si no, en l’acció de les fans del grup sud-coreà de K-pop BTS contra la reacció racista del #WhiteLivesMatter després de l’assassinat de George Floyd, o en com van deixar un acte de campanya de Donald Trump buit a través de la reserva massiva del seu aforament.

Potser estem sobreanalitzant Barbie, que és més aviat un producte cultural dissenyat per fer una rentada de cara a una empresa concreta, i, en canvi, no estem dedicant prou esforços a entendre què mou col·lectivament a la gent. Potser hauríem de deixar de menystenir les fans i atendre tot el que les preocupa i els interessa, conèixer els submons que no apareixen als nostres mapes d’internet i deixar-nos sacsejar pel seu entusiasme de tant en tant.