La meravella revolucionària de tornar a cantar

Nosaltres cantàvem. Els joves dels vuitanta i els noranta, en anar de festa, en trobar-nos des de i per la militància, en ajuntar-nos un vespre per sopar, cantàvem. Primer, per descomptat, escoltàrem els qui en sabien per aprendre’n. Per saber melodies, per memoritzar lletres. Sempre hi havia una guitarra. I si no, compareixia una ximbomba. O un flabiol i un tamborí. I si encara no, idò a pèl, que també anava bé, si el cant era sobretot coral. 

Hi havia, en el meu missal de cançons juvenils, una mescla de tot. Les cançons que tothom sabia de Lluís Llach, de Raimon, de Maria del Mar Bonet. També les més noves i coetànies dels Sopa de Cabra, d’Els Pets, fins i tot de Tots Sants, i d’Ocults. Hi havia Ovidi, i Guillem d’Efak, Al Tall i, oh, també Tomeu Penya. Poc o molt, tot ens menava a la contestació i a la revolució. Hi afegíem, fins i tot, alguns referents sud-americans, com ara Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Mercedes Sosa o Pablo Milanés…

Aquesta era la nostra música popular. Ben aviat, però, comprenguérem que el nostre cançoner era coix si no bevia de la tradició. De Biel Majoral aprenguérem les tonades més ancestrals, i aquelles lletres amb gust de terra i de sol, tan allunyades de la mar que ens envolta. I tot d’una sabérem també que tot allò estava emparentat amb el que havíem sentit cantar als nostres padrins, fins i tot als nostres pares. Hi afegírem el ball de bot i les jotes i les mateixes cantades amb el batut de la guitarra, i les festes de Sant Antoni, i les cançons devotes, i les verdes. I així com avançaven al galop als noranta entrava a trot lleuger la glosa primer i la improvisació després. 

Nosaltres hem cantat sempre. I per això és que la iniciativa de la Fundació Mallorca Literària de fer un Sopar de Cantadors la rebérem amb entusiasme eufòric. Aquesta trobada, que va tenir lloc a l’incomparable marc santjoaner de Ca’n Tronca (possiblement la millor porcella de Mallorca), prenia de model inspirador el Càntut, un projecte que recull de fonts orals les cançons de tradició oral i les enregistra. El Càntut, però, “no pretén recuperar aquest patrimoni des de l’arqueologia i oferir-nos la música popular com si fos una peça de museu, sinó ressuscitar-lo”. En definitiva, “el bar, el carrer i la taula, ecosistemes naturals de la música popular, es converteixen en espais recuperats per a la cançó i la gresca”, ens deia Joan Burdeus al Núvol fa un lustre llarg. 

A Sant Joan, sí, s’esdevingué la màgia. Magistralment guiats per Natàlia Tascon a la veu i Gori Mates i Joan Tomàs Martínez als acordions, els cantadors, desinhibits aviat pels glops de vi i el somriure vocal de Tascon, esquitats per una nostàlgia aferradissa, encetaren les cançons corals, mentre la mestra cantadora i els acordionistes es passejaven entre les taules cercant la complicitat de cantadores i cantadors amb la mirada i la veu. 

Aviat, el vespre prengué ales d’autonomia i les cançons naixien de taula en taula i s’anaven superposant les unes a les altres amb una anarquia mesurada. Guaitaven guitarres, panderetes, ximbombes i flabiols. Cantar en comunió, cantar plegats, cantar coralment deu secretar dins nosaltres alguna casta de substància euforitzant i entendridora. I així es bevia de les mirades dels qui més activament cantaven aquell dia a Ca’n Tronca.

Els glosadors, possiblement la branca més viva d’aquella soca de cançons que brostava a cada minut a Sant Joan, aportaren una frescor popular, una mostra de cançó vigent i participativa, oberta a tothom, despresa i coent, simpàtica i elegant alhora. 

La presó de Nàpols, una tirallonga d’havaneres, les cançons de ball de bot, Na Catalina de plaça, En Joan quan va arribar, En Pep Gonella… foren succeïdes aviat per altres propostes espontànies i tan dispars com el Cavallet de Serp de Guillem d’Efak o l’himne paroxístic de Sor Tomasseta, enmig d’esguards lluents.

Mai podrem pagar prou la feina que fa la Fundació Mallorca Literària per la la literatura i la cultura tant en els seus vessants més cultes com en els populars.

Cal esperar que el sopar de Ca’n Tronca sigui el primer de molts. Cal esperar també que, per aconseguir l’efecte esperat, el de la recuperació viva de les cantades populars i col·lectives, l’organització sigui capaç de fer conviure dins un mateix espai els cabells blancs i les arrugues dels anys que predominaven en aquest primer Sopar de Cantadors amb el candor entusiasta i les pells tibants i grenyals del jovent, massa lluny de tot allò aquell dia. Canta, el jovent d’avui? I si canta, què canta? Què hi ha per a ells d’aprofitable i d’interessant de tota aquella antigor que cantàrem dissabte passat? Què hi ha del que canten ells avui que puguem fer nostre i popular nosaltres? Voldrà afegir-se a la cançó, el jovent, des de la nostra nostàlgia? Comprendrà la nostra emoció? Li agradarien uns altres espais i uns altres contextos per intentar-ho? 

Si hi som tots, si ens en sentim tots partícips i actors, emprendrem el lleuger camí que mena cap a la meravella revolucionària de tornar a cantar. Gràcies, Fundació Mallorca Literària, per tant.