Mercaderies

Arran de la notícia que certs diaris generalistes abandonaven la xarxa social X –abans coneguda com a Twitter– s’ha parlat a bastament de la necessitat o no de ser-hi, de publicar notícies en un entorn digital orientat al trumpisme més explícit, o a una comercialitat que mena l’algoritme a promocionar tota mena de contingut sensacionalista. Els diaris tenen tot el dret a decidir la manera més adequada de difondre els seus continguts, i a mirar de fer pressió, des del poder que els dona tenir milions de seguidors, per així provar de canviar la política d’X. 

Però perdre perfils no és el més rendible; el negoci d’una xarxa social es basa a captar l’atenció de la gent i després tornar-la a vendre per a publicitat o, directament, per posar-la al servei de determinats interessos polítics, encara que siguin els de la desmobilització. X és una xarxa social comercial que pertany a l’home més ric del món, cosa que potser ja pot donar pistes sobre la poca voluntat progressista que pugui tenir. Hi ha qui des d’X vol lluir pedigrí antisistema, cosa ridícula; com si estant a X s’estigués en una trinxera i no al carrer Major, dins el centre comercial més gros i concorregut.   

Els usuaris, en general, se n’han rigut de la partida de certs mitjans tradicionals. Molts ho han vist com una mena de triomf de ‘la veritat’ sobre la mentida, com si allò que els diaris publiquen fos la ‘versió oficial’ que interessa a algun corrent polític, enfront d’allò que vertaderament passa, o allò que ‘de veritat’ interessa a la gent. Se suposa que gràcies a X veus coses que no sabries, la qual cosa no deixa de ser una falsedat, sobretot si fas l’esforç de llegir diaris encara, o de mirar un informatiu rigorós. No deixa de ser una mala notícia que la ciutadania ja no confiï en el periodisme, o que es pugui confirmar un cert triomf del populisme no només en política sinó en el consum informatiu. 

Sembla que l’entreteniment i la demagògia han guanyat a la veritat i al rigor. O com si interessés més la polèmica entorn dels fets –i de quina manera aquests poden usar-se com arma políticament llancívola– que no els fets en si, els quals, se’ns vol fer creure, sempre són opinables. O com si ‘la veritat’ fos un concepte obsolet, un producte que en cap cas pot decebre uns consumidors que ja no accepten res que no els vingui de gust. Perquè les xarxes són consum, sobretot d’allò que ens interessa o reafirma en les pròpies conviccions; són una forma de narcisisme col·lectiu, o de transformació dels egos i de les circumstàncies que els envolten en producte. Allà tothom s’ha transformat en mercaderia, i ja sabem que l’objectiu de la mercaderia és vendre’s: agradar. Potser ja no suportem les notícies perquè ens desagraden, o perquè ens evidencien que el món no és tal com ens plau, o que hi ha gent i interessos que no són ‘els nostres’. No cal dir, però, que és el periodisme qui continua marcant la pauta, qui informa i investiga, qui vertaderament crea contingut informatiu per sobre d’opinions, consignes populistes o acudits d’ocasió.