Quan més i més deixa de ser millor

És àmpliament acceptat que conèixer allò que fan els turistes durant les seves vacances és important, tant pels efectes multiplicadors associats als diners que es gasten en cada activitat recreativa com per la rellevància que s’amaga darrere d’aquesta informació a l’hora d’adaptar, si s’escau, el producte turístic a les motivacions, preferències i experiències dels propis turistes.

No obstant això, a la pràctica les polítiques de demanda semblen obstinades, any rere any, a maximitzar el nombre de turistes en lloc d’incidir en la seva diferenciació. No es tracta d’una decisió arbitrària ni atzarosa, sinó que és el resultat de la transcendència que el volum esperat de visitants té sobre la rendibilitat privada i els multiplicadors turístics en termes de creació de llocs de feina i riquesa. No debades, segons el Llibre blanc del turisme de les Illes Balears, per cada euro amb què s’incrementa la despesa turística, l’economia de les illes eleva en 1,73 euros el seu PIB. I si no és possible augmentar la despesa per la via d’un major consum per turista i dia, doncs cal incrementar-la per la via de més i més turistes. En cas contrari està en joc ni més ni menys que el 41% del PIB balear, el 27,6% de la remuneració dels assalariats, el 54,2% de l’excedent obtingut pel teixit empresarial i el 31% dels llocs de treball de l’arxipèlag.

Presoners d’aquesta equació, es tanca reeixidament una altra temporada turística, superant el rècord de turistes i despesa de la temporada anterior, mentre la rendibilitat privada de molts d’establiments es redueix i la capacitat de càrrega de molts de factors rellevants s’excedeix.

I és que el foment d’aquest tipus d’estratègies de demanda orientades a maximitzar la quantitat de turistes influeix lògicament en el procés de decisió i planificació de les vacances per part dels potencials turistes, i acaben afavorint que els atributs diferencials de la destinació i la seva imatge tinguin cada vegada menys importància en l’elecció del lloc de vacances per part dels turistes. El resultat final és que s’atreu una demanda massificada i indiferenciada amb un potencial de despesa mitjana diària cada vegada menor.

Però més greu és, encara, l’efecte que aquesta estratègia de demanda té sobre l’oferta, ja que està demostrat que amb el pas del temps s’erosiona la qualitat dels serveis que cobreixen les necessitats dels turistes, una circumstància que, acompanyada d’una reducció de la capacitat inversora en renovació i manteniment, acaba incidint negativament en la definició del producte turístic de determinades zones com Punta Balena, a Magaluf, i comprometent, en general, la quantitat i qualitat de l’ocupació associada a l’activitat i, com no, la generació de riquesa, especialment en termes per càpita. Prova d’això és que el PIB per càpita, considerat la millor aproximació al benestar que gaudeixen els habitants d’una regió, s’ha reduït a les Balears de forma progressiva i contínua en els últims quinze anys, abandonant les posicions de lideratge pròpies d’una societat avançada i emprenedora com la balear.

En general, aquesta dinàmica es veu potenciada per un dèficit d’inversió pública en el manteniment i modernització dels béns públics i quasi-públics que s’utilitzen en la indústria turística i afegeixen valor al servei, la qual cosa afavoreix el deteriorament del capital físic (equipaments, infraestructures, etc.) i del capital natural (paisatge, etc.) d’aquestes zones turístiques. Una situació que corre el risc d’estendre’s a altres enclavaments de la destinació que compten amb una definició de producte millor, donant lloc a un ample ventall de problemes: elevada rotació de la propietat, canvis en l’ús d’immobles turístics a residencials i viceversa, patrons de demanda tendents a una menor qualitat-diferenciació, menor preu, major inseguretat…

No obstant això, des d’un punt de vista econòmic o quantitatiu, res impedeix que zones com Punta Balena, considerades com a obsoletes pel deteriorament de paràmetres visuals, continuïn exhibint una demanda suficient i lluint altes taxes d’ocupació, aprofitant, essencialment, la imatge de Mallorca, la qual cosa els atorga una qualitat diferenciada, mentre molts d’agents de la zona opten per una estratègia de desinversió neta en lloc de renovació del seu producte.

Es tracta, sens dubte, d’un cercle viciós, difícil de trencar des d’un punt de vista privat. Doncs això només es produiria si es donen les condicions perquè un establiment pugui recuperar via preu de contractació l’esforç financer realitzat en la renovació del seu producte. En aquest sentit, l’evidència empírica revela que, especialment en mercats caracteritzats per la presència d’oligopsoni, el segment de menor grandària i no pertanyent a grans cadenes o holdings, presenta notables incentius a la desinversió.

Malgrat tot, des d’un punt de vista públic no falten raons per crear aquestes condicions i perseguir la construcció d’un cercle virtuós. Perquè l’obsolescència de determinats establiments i infraestructures complementàries en els nuclis turístics madurs redueix la rendibilitat privada d’altres establiments que opten per la modernització i millora del seu producte. És a dir, l’obsolescència com a estratègia d’un agent privat deriva en conseqüències negatives per al conjunt d’agents i, en general, els indueix a seguir la mateixa senda de desinversió, fins a assolir una situació irreversible.

En aquest context, ha arribat l’hora que les Balears deixin de banda les polítiques turístiques centrades exclusivament en la demanda per obrir la porta a polítiques integrals (oferta i demanda) que redundin en una millora de la rendibilitat privada i social del turisme via increments d’eficiència en l’ús dels recursos que conformen l’oferta del producte i no via augment de la quantitat de demanda.