Més enllà de la Catalunya buida
La meva àvia Maria, que era molt fràgil i petitona, em va ensenyar a tenir paciència als estius, tornant de la platja del Golfet pel camí de ronda a Calella de Palafrugell. Ara, quan m’està a punt d’explotar el cap i els ulls em fa mal per l’abús de les pantalles, recordo amb molta claredat com recollíem figues i mores i oloràvem la resina dels pins i els eucaliptus. Els migdies eren calorosos i feia moltíssima mandra pujar fins als exigus apartaments d’estiu al final d’interminables trams d’escala. El truc, deia ella, era no mirar l’horitzó, sinó fixar-se només en les passes dels propis peus. I només un cop arribades, em deixava mirar enrere. Llavors ens felicitàvem, sempre, per haver fet tant de camí. Jo llavors devia tenir cinc o sis anys, però és un costum que m’ha rescatat més d’una vegada del desànim. La meva àvia, que llavors ja era velleta, m’entretenia explicant-me com a casa seva feien conserves de tomàquet al final de l’estiu, com corrien els ànecs quan els tallaven el coll i com guardaven el vi familiar en unes botes immenses. Com que Catalunya es va urbanitzar tard respecte a països com Anglaterra, Alemanya o França, el vincle amb el paisatge productiu, els camps, la recollida i la conserva de fruites encara perdura a través dels records familiars. Hi ha zones dels Estats Units on els nens no saben d’on ve la llet ni han collit mai un préssec de l’arbre, i això és terrible per a la consciència ambiental que ens caldrà per frenar les emissions i l’augment de la temperatura global.
S’ha dit que, a causa de la pandèmia i després dels interminables confinaments, hi ha hagut moviments cap a les perifèries. Però la pandèmia, tard o d’hora, remetrà, i aleshores es veurà si els canvis continuen. Fa de mal dir, perquè els temps són molt volàtils, però jo desitjaria que tot plegat servís per actuar en alguns dels àmbits que reclama Greta Thunberg.
La mida importa, diuen els geògrafs. Fins al 60% dels pobles de menys de 500 habitants perden població i acusen l’aïllament; els habitants envelleixen i els pobles es masculinitzen, perquè les dones marxen. Les Terres de l’Ebre, Ponent, el Pirineu i l’Aran són les zones on més es nota el famós despoblament. I el turisme no hi ajuda, sinó que distorsiona, perquè els lloguers de segones residències són més lucratius. Si no s’hi actua, el despoblament continuarà i només s’ompliran determinats caps de setmana.
Però anticipar aquests canvis i posicionar-se contra la inèrcia del mercat és possible, perquè la sensibilitat i l’ascendència familiar, durant algunes generacions, encara mantindran el vincle amb el territori. Realment crec que la hipòtesi del teletreball i el llegat de les generacions anteriors poden capgirar els models urbans del segle XX. ¿Que no tothom ho té fàcil per canviar de ciutat o de poble? Hi estic completament d’acord, però som lluny dels temps en què les parelles compraven un habitatge i hi residien durant seixanta anys. Les vides familiars són més promíscues, la gent jove és més diversa i oberta del que ho eren els nostres avis i la flexibilitat vital pot jugar a favor del territori. Els micropobles s’han posicionat fantàsticament amb iniciatives audaces com Repoblem, però trobo a faltar discurs i proposta de les grans ciutats mitjanes catalanes. Tenen tant a oferir!
¿Es pot viure amb les comoditats del segle XXI sense consumir tants recursos? Penso que si ens organitzem, sí que podrem, i que estem més ben posicionats que altres territoris on el continu urbà ocupa les nacions de punta a punta.
Com seran les ciutats del futur? Dubai anticipa que els paquets arribaran a la porta de casa per mitjà de drons. El model que jo preferiria fa baixar la gent al carrer i convertir els passejos en grans neveres col·lectives, amb un model de mercat que acosti el camp a la ciutat. Tot passa per reconstruir els camins mentals des de la cuina fins al camp, des dels cordons de les sabates fins a la fàbrica xinesa, des de l’interruptor fins al pantà, des de l’aigua calenta de la dutxa fins al sol. Un camp tecnificat, si voleu, amb aplicacions tecnològiques per anticipar pluges o munyir les vaques exactament quan toca. La dicotomia entre el món rural i l'urbà s’ha de desdibuixar, perquè com més s’allunyen, més contaminem, i a casa nostra aquest recorregut el tenim molt a mà, perquè encara mantenim arrels familiars o generacionals amb l’entorn.
