Més enllà de França
1. Crisi de règim. Armilles grogues, crisi per la reforma de la jubilació, esclat de violència pel tret d’un policia que va matar el jove Nahel. Són massa expressions rotundes de malestar en poc temps per negar una evidència: alguna cosa falla a la V República quan s’acumulen els descontents i, sovint, prenen dimensions que desborden la natural conflictivitat d’una societat oberta. L’Estat ha perdut capacitat d’integració, com si, anquilosat, arribés tard, incapaç d’anticipar els problemes i d’afrontar-los. I quan massa sovint els protagonistes són la violència i la policia, és que alguna cosa falla.
En la crisi del 2005, tan citada aquests dies, Jacques Chirac –després d’un llarg silenci– va optar per la reconciliació: “Generositat, respecte, fraternitat”. Ara Emmanuel Macron “intenta comprendre l’origen de les violències que viuen comunitats molt diferents” i evitar la lògica de la confrontació bons-dolents, que òbviament busca l’extrema dreta per capitalitzar, no resoldre, aquestes situacions i per vestir el seu discurs de patriotes contra invasors. Marine Le Pen, tanmateix, guarda distàncies confiant que els beneficis li caiguin sols. I així creix el soroll de sempre, els fonaments de les barreres que fan impossible la pau: els agitadors no són francesos, són individus que no pertanyen a la nació i venen de fora per destruir-la.
La realitat és que són gent molt jove que no se sent reconeguda, que viu en condicions precàries, que no es beneficia de l’acció pública d’aquests barris i que, de fet, posa sobre la taula una realitat concreta: la marginació, la falta d’expectatives, la incapacitat de la República per integrar-los. Una República que, orgullosa dels seus valors, no és capaç de guanyar-se sectors provinents d’altres cultures que busquen refer la seva vida, i a qui la policia discrimina i el mateix Estat margina.
De fet, el desbordament de la V República adquireix la seva plena dimensió en el mandat de Nicolas Sarkozy, portaveu genuí del neoliberalisme, entregat indissimuladament als poders econòmics. D’allà arrenca la mutació del règim, amb la consolidació de l’extrema dreta, que culminarà amb el duel Macron-Le Pen i la quasi desaparició de la dreta gaullista i del partit socialista. Aquest és l’escenari polític en què han tingut lloc les tres crisis comentades.
Emmanuel Macron, en el seu darrer mandant, intenta gestionar un ampli espai des de la dreta liberal fins a la socialdemocràcia més integrada, amb l’extrema dreta com a alternativa i la constel·lació de famílies esquerranes que a través de la Nupes (Nova Unió Popular Ecològica i Social) no aconsegueix aixecar gaire el vol. Un escenari que, amb decantacions diverses en funció de cada país i cada tradició, es va generalitzant a Europa, amb l’extrema dreta a l’alça.
2. Problema de tots. Què està passant? Que les condicions sobre les quals es va construir la democràcia liberal estan mutant. I les crisis franceses en són una magnífica expressió. Allò tan elemental de la infraestructura i de la superestructura: la realitat tangible de les societats ha canviat molt des de l’origen dels règims de postguerra que van generalitzar a Europa occidental les democràcies liberals. És diferent la composició d’unes societats a les quals s’ha incorporat molta gent provinent d’altres països; és diferent una estructura econòmica que ha passat de les polítiques proteccionistes i del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital; i, en conseqüència, és diferent l’organització del treball i la precarietat; és diferent la piràmide social, en què part de les classes mitjanes senten amenaçada la seva estabilitat i creixen els sectors marginals; és diferent el sistema comunicacional i, per tant, la formació de l’opinió pública, en el pas del diari i la ràdio a les xarxes socials i l’univers digital hi ha tot un món; és diferent l’estructura dels poders econòmics que marquen el pas, amb una concentració de dimensions globals.
En aquest context, la política perd reputació, perquè es veu en dificultats per afrontar fenòmens que tenen a veure amb els nous malestars, amb la lentitud en integrar i reconèixer drets i llibertats, i amb l’extrema dreta fent de la pàtria i del supremacisme masclista el marc tutelar dels que se senten amenaçats. Quan parlem de França, mirem-nos al mirall. Reformes bàsiques o autoritarisme. I si les ha de fer la dreta, malament rai.
