El més espavilat 'takes it all'

Hi ha un corrent, no sé si dir-ne “pedagògic”, que proposa “no competir”, ni amb tu mateix, per les notes. No hi ha d’haver exàmens, no hi ha d’haver avaluacions, no s’ha de suspendre ningú. Ser “el primer” no té cap importància. Els impulsors d’aquest corrent fan una paròdia interessada i falsa de les escoles que vam trepitjar els de la meva generació. “Un senyor dret fotent-te un rotllo i obligant-te a estudiar la llista dels reis gots no serveix de res”, diuen. I si bé és cert que el senyor o la senyora estava dret, no ens fotia un rotllo i no ens va obligar a estudiar la llista dels reis gots. Ens va fer memoritzar altres coses. Poemes, cançons. “No s’ha de memoritzar, tot és a Google”, diuen els del corrent. Però per aprendre un idioma cal memoritzar, no? Exercitar la memòria és bo, és com exercitar les cames.

Es competeix a tot arreu. Per guanyar un partit, per ser el més venut, per tenir audiència, per tenir el local ple. Però a l’escola no. I llavors, un cop la deixes, passa que vols fer les oposicions. Pots ser dels que –els hem vist a la tele– han estudiat per competir. I pots ser dels altres. Dels que fan trampes, dels que miren el telèfon intel·ligent (més que tu) per saber les respostes de la prova.

Estem parlant de la mala organització de les proves, que permetien copiar, però no estem parlant dels copions, dels tramposos. Un adult que vol una feina juga brut respecte a un adult que vol una feina, la mateixa, i que ha estudiat. La feina que hauria pogut aconseguir aquest adult que juga brut es paga amb diners públics. Jo l’hi retrec, però entenc que potser ha anat a una escola on li han dit que tot és a Google, que no val la pena memoritzar, que ser l’“espavilat” de la cua és molt més útil que ser l’intel·ligent de la cua, perquè arribarà més lluny.