Més globalitzats, però menys diversos
Si pensam en què menjaven els nostres padrins i què menjam nosaltres en un dia normal, segur que, a primer cop d’ull, ens manifestarem convençuts que l’alimentació a Mallorca és deu vegades més diversa que fa un segle. Hamburgueses, pizzes, guacamole, bròcoli, soja, wasabi, tofu, roibos, xopsuei, cuscús, muffins, smoothies... formen part del nostre paisatge gastronòmic quotidià, tot i que els nostres majors no els tastaren mai ni en sentiren motar. Hem guanyat en diversitat, idò?
En realitat, no. Hem guanyat en globalització, però, precisament, a costa de la diversitat. La nostra dieta és més 'exòtica' que la dels padrins, però menys singular. Ens sembla que menjam moltes coses i molt extravagants, però, de fet, la major part d’habitants del món occidental/desenvolupat hem adoptat hàbits alimentaris cada vegada més homogenis. Tots acabam menjant el mateix.
L’abaratiment dels costos de producció dels aliments i l’extraordinària expansió del transport i la mobilita, han propiciat l’omnipresència d’unes modes culinàries que ens fan sentir molt moderns, cosmopolites i trencadors, però que en realitat responen a una tendència dramàticament uniformitzadora a escala global i de conseqüències letals: un 70% dels aliments consumits provenen d’altres països; l’impacte de produir més aliments i més barats representa el 30% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle; la producció d’aliments a baix preu ha provocat una pèrdua del 14% de la biodiversitat... (Informe Chatham House, 2021).
Diacrònicament, la nostra dieta actual ens pot semblar més plural i polièdrica, però sincrònicament és terriblement vulgar: menjam molt diferent dels nostres padrins, però exactament igual que qualsevol altre individu de la zona made in OTAN. I amb la consegüent desaparició de valuoses 'singularitats' arreu del planeta. Els gínjols, les atzeroles, els raïssons, el blat vestit, el menjar blanc, el pal de regalèssia, les orellanes... són alguns dels nostres damnificats, però cada indret del món té els seus.
La pèrdua de diversitat alimentària és una càrrega mediambiental inassumible i de conseqüències ecològicament desastroses, però també ho és des del punt de vista de la diversitat cultural, igualment amenaçada, encara que tampoc ens alarmi gaire ni dissenyem suficients estratègies de protecció.
Novament són la forta globalització i la mobilitat hiperaccelerada –en un escenari de demografia desbocada i enormes desigualtats–, els motors de 'la rica multiculturalitat', que habita ja totes les societats occidentals, petites i grans. Som per això més diversos? Novament, no.
Les identitats culturals –tant les dels que han d’abandonar el seu territori d’origen, com les dels que reben a ca seva una allau difícilment assumible– estan en perill de diluir-se o debilitar-se significativament en el meltingpot d’una monocultura global, aparentment cosmopolita i oberta, però en realitat altament uniformitzadora i neutralitzadora dels matisos i diversitats culturals, més enllà de la simple anècdota folklòrica.
Són qüestions a tenir en compte ara que l’INE ha saludat el nou any amb la publicació de l’Enquesta de Característiques Essencials de la Població i els Habitatges 2021, en què es recullen dades crucials per a l’evolució de la nostra societat: el gran augment de la població –34% els darrers 20 anys– es deu principalment a la immigració, no a la natalitat; la natalitat continua caient a Balears –el 2008, 12.713 naixements; el 2021, 9.520–; el 40% dels nadons nascuts a l’Arxipèlag són de pares estrangers –un o tots dos; les nacionalitats estrangeres més freqüents dels nadons són la marroquina i la colombiana; 400.867 persones viuen a Balears sense utilitzar mai el català; unes 50.000 persones hi viuen sense utilitzar mai cap de les dues llengües oficials... Tot un repte, que diria un optimista.
No dic que sigui impossible, però mantenir la identitat cultural pròpia després de dècades d’una tendència demogràfica tan inequívoca i galopant, no és qüestió menor, ni empresa que pugui recaure sobre l’exclusiva responsabilitat de l’escola o els ciutadans individuals.
Se m’escapa la naturalesa, funcionalitat i capacitat de gestió dels fons Next Generation, però seria interessant saber si quan la senyora Ursula von der Leyen recita tan emfàticament allò de cohesion and sustainability com a objectiu de la Comissió en el moment d’imaginar la “propera generació d’europeus”, pensa en alguna cosa relacionada amb la diversitat cultural. O és que fiam el futur només a la banda ampla, els aerogeneradors i les depuradores?
La protecció de la pròpia identitat és la millor contribució a la diversitat cultural universal. També és una gran responsabilitat. I, sens dubte, una de les millors inversions de futur.