Més Onzes de Setembre

La Diada d’enguany va servir per constatar coses que ja sabíem. Per exemple, que la divisió (fractura, enfrontament, tírria, odi, àdhuc: totes aquestes paraules hi escauen) entre el socis del govern de Catalunya no tan sols no ha estat superada, sinó que persisteix -aquesta sí- , i es manifesta amb més bel·ligerància, acrimònia i mala bava cada dia que passa. I més males formes, posats a dir. Els polítics -aquí i arreu, val a dir-ho- s’han avesat a no trobar-se mai o quasi mai cara a cara, i a enviar-se a dir les coses a través de tuits o de declaracions als mitjans. A partir d’aquí segueixen les rèpliques i contrarèpliques del tuit o la declaració del dia, generalment fent allò tan graciós de no esmentar a qui s’està replicant, però donant-ho a entendre amb prou claredat.

El problema és que així no tan sols es devalua el pacte de govern, sinó també la credibilitat d’aquest mateix govern davant de la ciutadania, i encara pitjor: es devaluen les institucions de govern, començant pel president de la Generalitat, a qui pel que es veu tothom es veu amb cor de contestar públicament de qualsevol manera. Mentrestant l’altre govern, el d’Espanya, encantat, no cal dir-ho. Mentre la taula de negociació, o de diàleg, o com se’n vulgui dir, s’ha convertit (abans de començar!) en un objecte contundent amb què els independentistes s’obren el cap entre ells, a Madrid s’ho han fet venir bé per suspendre l’acord sobre el Prat. Aquesta encara és una maniobra de mal entendre per com va ser de sobtada, però els guanys polítics immediats que n’obté Pedro Sánchez són uns quants: donar la culpa del trencament de l’acord als independentistes (cosa que, a Espanya, compra tothom amb els ulls clucs, des de la dreta fins a l’esquerra); fer palès que ell, Sánchez, no és un president flexible amb “els catalans” (això seria una fluixedat imperdonable per al nacionalisme espanyol), complaure els socis d’Unides Podem i els sectors ecologistes del mateix PSOE que s’oposen a les ampliacions aeroportuàries (a més de la del Prat, hi ha la de Madrid i la de Palma), i, naturalment, fer que els independentistes es barallin i, singularment, JxCat i ERC, als quals va faltar temps per culpar-se de tot.

L’altra constatació que va deixar la Diada és que la ciutadania segueix on era, i que el nivell de consciència nacional, de cohesió social, de civisme i de convivència del poble català és, es digui el que es digui, admirable. Les manifestacions independentistes seran molt o poc concorregudes, això fluctua segons el moment polític, però qui dubti que Catalunya és una nació, o és cec per ignorància, o l’encega la mala fe. La Diada va tornar a mostrar una nació viva, un país avançat, una comunitat amb una idea prou madura i ben construïda de la democràcia. I una ciutadania que no dimiteix de la seva identitat nacional ni encara que li ploguin els insults, les mentides, les agressions o les simples suspicàcies (que també embafen, com els helicòpters sobrevolant la gentada pacífica). Per treure’s el capell, de debò. O el barret.

Sebastià Alzamora és escriptor.