Més preguntes que respostes
Acabem l’any vius. No és poc, vist el panorama. Pertanyem a la cara afavorida del planeta: podem votar els nostres representants o retirar-los la confiança, tenim sanitat universal garantida, de moment, i diuen The Economist i Pedro Sánchez que España va bien. De fet, sense ironia, l’economia presenta unes dades fonamentals de creixement del PIB real, borsa, inflació subjacent, atur i dèficit positives, encara que el nostre creixement es basi en sous baixos i un pes excessiu del turisme en l’economia. Els fonamentals somriuen mentre l’habitatge és la primera preocupació dels joves, que cobren sous que no els permeten avançar en una vida pròpia. Com deia ahir a l’ARA el professor d’IESE Xavier Vives, “analistes diversos ens diuen que el model no és sostenible, però de fet ho pot ser perfectament, simplement que Espanya quedarà instal·lada en la mediocritat”.
El 2024 ha sigut un any intens. El centre polític a Europa està basculant cap a la dreta, continua la guerra al cor d’Europa, el continent envelleix i és dèbil en les indústries del futur, però disfruta d’una encantadora decadència. De moment, el mal humor ha castigat tots els governs sortints que s’han enfrontat a eleccions i la polarització va avançant tot i que lluny de l’estàndard dels EUA.
Avui, més preocupant que la Comissió és el Consell Europeu, amb països que han caigut ja en mans de l’extrema dreta i altres que hi flirtegen seriosament, els governs dels quals hi acabaran caient si no canvia molt l’aire dels temps.
Amics i enemics
El 2024 ha ampliat la sensació que el multi lateralisme que va sorgir de la Segona Guerra Mundial ja no és útil perquè no és reconegut pels actors en conflicte, com Israel, i perquè els equilibris de les organitzacions internacionals com l’ONU ja no representen la realitat d’un món en canvi pel que fa al paper econòmic dels nous líders i les seves aliances internacionals.
La gran incògnita és què farà Donald Trump amb el món. Si el president nord-americà serà previsible en la seva imprevisibilitat i quin paper jugaran els seus aliats desconcertants. Iniciarà una guerra comercial i tecnològica amb la Xina? D’entrada, faci el que faci ell, la nova Comissió Europea anticipa una posició de Brussel·les més dura amb la Xina i més llunyana dels EUA. Trump és un desafiament global perquè no creu en el multilateralisme. Si en el primer mandat ja va decidir retirar els EUA de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’Acord climàtic de París, ara anuncia una guerra comercial a totes bandes. La seva espiral proteccionista dependrà de si compleix l’amenaça d’elevar els aranzels dels productes xinesos al 60%; al 25% els canadencs i mexicans si no actuen dràsticament contra l’arribada del fentanil i dels migrants, i d’entre el 10% i el 20% a la resta d’aliats.
Malgrat tot, als EUA hi ha hagut una bona notícia, i és que s’ha evitat el negacionisme electoral. Trump ha guanyat les eleccions gràcies a la desconnexió demòcrata amb els electors, gràcies al vot massiu dels afroamericans i dels hispans per Trump per despit contra les elits tradicionals, i gràcies a la capitalització de la ira i la misogínia. Gràcies a la por al futur econòmic, al tecnològic i al fet que l’últim avanci el penúltim. Els demòcrates han sigut castigats per la inflació i malgrat els resultats econòmics, que deixen uns EUA que des del 2020 han crescut tres vegades més que la resta del G-7 gràcies a la política de creixement establerta durant la pandèmia, però també gràcies al dinamisme del sector privat. Els EUA tenen avui un gran mercat que atrau talent i capital i crea llocs de treball a tota màquina.
Entre totes les preguntes n’hi ha una que genera especial desconcert: quin paper tindran els nous líders mundials? En l’Anuari del 2025 del Cidob, coordinat per l’experta en relacions internacionals Carme Colomina, es fa esment d’un dels fenòmens de l’any. El que anomena mite del triomfador narcisista que ha sortit reforçat a les urnes. La victòria de l’ego per damunt del carisma. Julian Ringhof ho anomena “egopolítica” centrant-se en els gegants tecnològics que, com Elon Musk, ocupen avui un paper central en la guerra de Rússia contra Ucraïna i en la geopolítica dels EUA.
El 2024 ha deixat quantitats ingents de sofriment a Ucraïna, Gaza o el Sudan. Noves aliances i vells enemics amb energies renovades. Una Xina que no deixa d’exercir una perillosa atracció als nostres líders polítics, que en el més amagat dels seus somnis aspiren a tenir la meitat de capacitat d’imposar plans a llarg termini acompanyats del silenci ciutadà.
El 2025 inspira més preguntes que certeses i arriba amb un món en guerra al Pròxim Orient, amb Síria i l’Iran en l’equació, amb Gaza en el desastre més absolut amb els nens morint de fred al segle XXI, amb una tecnologia que ens atrau i ens espanta i preguntant-nos fins on arribarà el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Hem superat un any incert i n’arriba un altre. Per sort.
