Més sobre els futurs governants d’esquerra
L’escriptor algerià Kamel Daoud podria ser un planeta amb l’òrbita entorn d’Albert Camus. Aquest va néixer a Orà i l’altre a Mostaganem. Potser aquesta germandat geogràfica té a veure amb les greus dificultats d’ambdós per encaixar en motlles ideològics. Daoud ha tengut una vida alterosa: des d’una primera joventut prop del gihadisme fins a una maduresa (nasqué el 1970) que l’ha convertit en un croat contra els dogmatismes.
Al darrer Le Monde des Religions, l’escriptor es pregunta si era lícit denunciar el gulag, amb el risc que la denúncia ajudàs les propagandes del dit imperialisme de l’època, o si se l’havia de silenciar per mantenir el prestigi del comunisme. La pregunta avança la resposta de Douad, qui, en un altre moment, diu que “hi ha més dignitat a assumir la llibertat que no a viure en el confort de la submissió”. L’exercici de la llibertat és més exigent que el conformisme (resignat o militant).
No és un principi adequadament assumit per les forces polítiques en el seu funcionament: ni els processos per a la confecció de llistes electorals, a les formacions que gaudeixen de més democràcia interna, han aconseguit crear un clima favorable a l’autocrítica, estroncant així el flux d’idees que podrien donar lloc a noves polítiques i obrir pas als més capacitats per desenvolupar-les -més o menys ho dèiem a l’anterior columna dominical. Però és menester insistir-hi: les formacions d’esquerra haurien d’abandonar l’enquistada cultura del partidisme i nodrir les llistes amb persones de vàlua.
Els nous temps els demanen d’abstenir-se de confiar àrees de govern a militants pel sol fet de ser-ho. Aquesta pràctica dificulta l’obtenció de qualsevol objectiu de progrés. Cal ser coratjosos i prescindir dels submisos, perquè aquests, lluny de ser inútils, donen molt de profit a l’oposició. Anar a la seu del partit cada horabaixa a passar el rosari no és una bona escola de govern. Els elements vàlids per governar han de tenir, entre d’altres coses, un currículum de radical exercici de la llibertat i una marcada personalitat autònoma. Han d’haver estat capaços de pensar sempre pel seu compte i d’expressar obertament les seves opinions.
I, és clar, han de saber, així, en general; i molt més encara de la matèria que haurien de manejar.
