I tu, i tu, i tu... molt, molt més
Amb el desassossec que em provoca sempre un safareig, llegeixo a l’ARA que la Jennifer López i el seu espòs, el Ben Affleck, se separen. Es veu que “a principis d'agost, concretament el dia del seu 55è aniversari, quan la cantant havia organitzat una festa de celebració inspirada en Els Bridgerton, es va anunciar que l'Affleck havia comprat una nova mansió”, cosa que –es veu– “la va destrossar”. A mi ja em destrossaria que l’espòs es comprés, no una mansió, sinó un litre d’orxata, però ja ho entenc, perquè jo també m’hauria comprat una altra mansió, abans que anar a una festa inspirada en Els Bridgerton. Quin malson. No només has d’anar combinat amb els altres dos-cents convidats, sinó que, sobretot, has d’estar boníssima, perquè a Els Bridgerton tothom està boníssim; els senyors, els criats, els cotxers i fins i tot els cavalls que estiren els carruatges. I tots els arbustos tenen estilista.
Trobo que a la Jennifer López li passa, una mica, com a la Shakira. S’ha ficat en una espiral compositora autobiogràfica que serà molt difícil aturar. La López va ser parella d’un tal Cris Judd, ballarí d’un vídeo seu, i abans, d’un tal Ojani Noa. I quan, expansiva de mena, li dediques una cançó a l’espòs i llavors el deixes per un altre, al nou n’hi hauràs de dedicar dues com a compensació. L'Affleck, esclar en té unes quantes, de dedicades, i, de fet, la López preparava una gira, sobre “l’amor” basada, se suposa, en ell.
Ara ella trobarà un nou amor. I què haurà de fer, per estar a l'altura i que no hi hagi gelosia? Compondre al nou una simfonia? I quan deixi el nou amor i en trobi un de novíssim? Una òpera rock? Una missa de rèquiem?
