La punta de l'iceberg
Dumenge es van manifestar a Balears 100.000 persones. Tanta gent com per omplir l'estadi de Son Moix més de quatre vegades -un estadi que no s'omple ni quan ve el millor equip del món. Gent suficient per fer una cadena humana de Palma al Port de Pollença i -com que encara sobra gent- per ajuntar Maó amb Ciutadella. Un 10% de la població total de les Illes va sortir al carrer. Un fet sense precedents a Europa: no només per la quantitat, sinó per com es va produir.
Altres manifestacions a Espanya, Catalunya o Balears han comptat amb un gran suport mediàtic o institucional que ha facilitat grans convocatòries: és el cas de les concentracions contra la guerra de l'Iraq (amb el suport d'un grup de comunicació amb diaris, canals de televisió, ràdios...), de les grans exhibicions independentistes del Principat (que tot i un amplíssim suport de base, també disposa de la cobertura d'una televisió i ràdio públiques líders d'audiència), o de la gran manifestació de rebuig als terribles atemptats de l'11-M: comerços i grans superfícies varen tancar abans perquè els seus treballadors poguessin anar a la manifestació; l'ORA i els busos de Palma eren gratuïts. El tren també! I tots els mitjans de comunicació convidaven a anar-hi. Cap d'aquestes situacions no es va donar per convocar la manifestació de diumenge passat.
És per això que l'èxit de gent va desbordar manifestants, organitzadors, policies locals i matemàtics: perquè diumenge poguérem veure la punta d'un iceberg, d'un moviment social a la mallorquina: discret, pacífic i propi; sense estridències ni líders. Però molt nombrós i transversal. L'Assemblea de Docents, les AMIPA, les delegacions de l'Obra Cultural Balear, les agrupacions d'escoltes... i el sindicalisme autòcton, propi i majoritari des de fa anys: tots aquests agents formen la corretja de transmissió més potent que hi ha hagut mai a les Illes.
Un moviment social que ha estat capaç -en poques setmanes- d'organitzar una vaga indefinida amb el suport majoritari de pares i mestres; de recaptar 225.000 euros (37 milions de pessetes!) amb la confiança absoluta que aquests doblers seran utilitzats de manera exemplar; de comprar milers de camisetes (a les 30.000 "oficials" s'hi han d'afegir les milers que han fet les APIMA, les cooperatives de les escoles concertades, les associacions locals...); de renunciar a centenars de milers d'euros del sou... Aquest moviment voluntari, generós i valent ha provocat una reacció en cadena: a tothom li ha fet ganes esser-hi, formar-ne part. I d'aquí l'èxit de la manifestació de diumenge.
Val més un vot a una urna o una persona al carrer? Les dues valen molt. En les democràcies parlamentàries, pesa molt el paperet que posam dins una urna cada quatre anys. Però també és innegable que, en democràcia, les manifestacions al carrer condicionen -i molt- l'agenda política. Les nombroses manifestacions demanant la fi d'ETA (que li feren més mal que qualsevol detenció policial), contra la guerra de l'Iraq (que tant desgastaren Aznar, Bush i Blair) o les mobilitzacions per salvar Mondragó (que feren rectificar Gabriel Cañellas) són exemples de com governs, institucions i entitats han hagut d'adaptar la seva agenda política al llarg de la història davant el clam popular.
És cert que el Partit Popular té, amb un 45% del vot emès -i gràcies a un sistema electoral poc representatiu-, el 60% dels diputats al Parlament. Però també és cert que només 1 de cada 4 ciutadans varen votar aquest partit polític a les darreres eleccions. Seria intel·ligent que els gestors d'aquest petit capital polític no ho oblidassin.
I, per damunt de tot, és evident que la societat, la manera de governar i de fer política han canviat molt i molt ràpid en els darrers anys: la ciutadania està més formada, més informada i més implicada que mai en la vida pública. Les majories es formen d'una altra manera i s'han de gestionar d'una altra manera: ja no són blocs estàtics ni monolítics. La democràcia s'ha d'adaptar als nous temps. Sovint, les coses i estructures més rígides són les que es trenquen amb més facilitat i de manera més estrepitosa. Per això mateix, qualsevol governant fa bé d'escoltar els clams dels ciutadans.
Una de les darreres concentracions públiques a Mallorca agrupà 300 persones a les Voltes. Aquell acte es definí com a pro TIL.
Ara, el Govern de les Illes Balears ha de decidir si vol continuar captiu de 300 persones pro TIL o si es decideix a escoltar els 100.000 manifestants pacífics i alegres de diumenge horabaixa. A priori, no sembla un dilema gaire difícil, però qui sap...
