Messi, t’equivoques (i molt)

Messi reclama 50.000 euros a Futuro Vegetal per l’atac al seu xalet d’Eivissa, a qui ha denunciat a una comandància de la Guàrdia Civil de l’illa. 50.000 euros per tirar pintura a la façana, quan es tracta de témpera i es pot retirar amb aigua –cal recordar que el futbolista va comprar la mansió eivissenca sense llicència de final d’obra ni cèdula d’habitabilitat. Té tot el dret a emprenyar-se, només faltaria –jo m’enfadaria molt, diria totes les paraulotes del meu repertori i també denunciaria, si venen a pintar ca meva. I pot reclamar la quantitat que estimi oportuna, com si vol quantificar la neteja en un milió d’euros. Ell sabrà.

Però el trist d’aquesta situació és el que simbolitza Messi –els ecologistes li han intentat explicar per carta. Ho vol entendre? Estaria disposat a viure d’una altra manera? Aquesta estrella del futbol representa un sector dels éssers humans que donen per fet que poden fer el que vulguin, per la senzilla, simplista i patètica raó que tenen doblers al compte bancari, xifres astronòmiques d’euros, dòlars i totes les divises que puguem imaginar. Ni tan sols decideixen fer el que vulguin perquè no es qüestionen ni a ells mateixos ni el seu entorn. Aquesta manca d’esperit crític comença a ser preocupant en un sector cada vegada més gran d’Homo sapiens, però aquesta és una altra història. Poden moure’s en jet privat o amb el seu iot cada vegada que estimin convenient (emissions? De què em parla?). Poden omplir les piscines perquè tenir calor és molt desagradable i caminar cap a una platja que no sigui un paradís privat és de miserables (sequera? Què vol dir això?). Poden comprar tot això que els fa ganes, donar-se capritxos, dur marques bones, acumular roba i sabates a uns vestidors que són més grans que algun miniestudi pel qual un treballador paga gairebé 1.000 euros (roba ètica? Generació de residus? Què importa?).

Pobre Messi, es veu que no acaba d’entendre que s’equivoca molt, i a sobre ha hagut d’aguantar que un grapat d’activistes sonats li hagin pintat la mansió eivissenca que va comprar amb tant d’esforç, una feina de valent que fins i tot va incloure delictes contra la Hisenda Pública.

Si algun pecat han comès aquests activistes és el de la innocència de pensar que, si li escrivien una carta, potser comprendria alguna cosa. Jo li demanaria: quin delicte és pitjor? Tirar un poc de pintura en senyal de protesta? O robar a tots els ciutadans de l’Estat per no pagar impostos?

Per part seva, el president de l’Argentina, Javier Milei, ha tornat a exhibir els seus deliris i ha reclamat al govern espanyol que garanteixi la seguretat dels argentins que resideixen a Espanya. També ha clamat contra “els comunistes que volen assassinar els rics”. Ai, Javier. Ell també s’equivoca molt. No són els pobres ni els comunistes els que volen assassinar els rics –una altra cosa seria deixar-los sense riquesa. És la indiferència dels rics la que vol posar fi als pobres.