Una mestra dormint al cotxe: símbol del fracàs de les polítiques d’habitatge
Aquest setmanari retrata una vegada més, i ja en són moltes, el drama de l’habitatge a les Balears. La història d’una mestra destinada a Eivissa que es va passar cinc mesos dormint al cotxe és un símbol de les dimensions del problema i ens hauria de fer reflexionar. Basta fer l’exercici de posar-se en la pell d’aquesta docent per entendre com ha de ser de difícil afrontar dia a dia la tasca d’ensenyar als alumnes després d’haver maldormit dins d’un vehicle, sense intimitat ni espai per a coses tan bàsiques com cuinar i dutxar-se. Podem permetre que les persones que eduquen els nostres fills hagin de viure en aquestes condicions? Podem permetre que qualsevol persona hagi de viure així?
El fet que un treballador hagi de passar per situacions indignes i no tingui dret a una cosa tan elemental com un sostre sota el qual dormir a causa de l’especulació deixa palès el fracàs de les polítiques d’habitatge a les Illes. Però no ens hem d’enganar: malgrat que el gruix de la responsabilitat correspon als especuladors i a les institucions, incapaces d’imposar-se als mercats, aquest és un fracàs col·lectiu, de tota la societat, inclosos els petits propietaris que prefereixen enriquir-se desmesuradament a tenir els guanys d’un lloguer de llarga durada a preu raonable.
Fa temps que el dret a l’habitatge sucumbí en mans del negoci, que s’ha intensificat exponencialment a causa de la demanda estrangera i la manca d’oferta d’habitatge públic –en aquest darrer punt, estam ben lluny de la realitat d’altres països de la UE. Així les coses, els esforços financers que fan els ciutadans són desproporcionats: a les Balears, cal destinar 17 anys de salari íntegre per comprar una casa, mentre que cada pic és més complicat trobar lloguers que puguin afrontar els salaris mitjans. Les famílies no poden estalviar per pagar ca seva, una situació encara més terrible perquè el preu dels aliments no dona treva i no atura de pujar. D’aquesta manera, no és agosarat dir que vivim en una societat on només una minoria privilegiada pot tenir un projecte de vida.
Venim d’una legislatura en què es varen fer esforços per augmentar el parc d’habitatge públic, però arribam molt tard i ni tan sols han servit per pal·liar la manca de pisos. Basta recordar que milers de persones continuen esperant un pis de l’Ibavi.
També hem de reflexionar si ens podem permetre el luxe que les polítiques d’habitatge depenguin del color polític, si és adequat que un govern desfaci el que ha fet un altre, en espera del següent, que també anirà a la seva. Sempre es parla de la necessitat d’arribar a acords entre totes les forces en àmbits com l’educació. L’emergència de l’habitatge ha arribat a un punt que fa necessari que els partits oblidin l’electoralisme i arribin a consensos.