Una mestra a final de curs

A tocar del Palau de la Música, m’he creuat pel carrer amb una classe d’infantil. Tothom circulava en una fila raonablement endreçada, pastorejada per tres mestres, la primera de les quals avançava vigilant amb ulls al clatell, mentre portava agafades per la mà dues criatures xerraires que competien per la seva atenció amb històries inacabables. Ens hem mirat, ens hem somrigut, li he donat les gràcies per la feinada que fan cada dia i amb el millor dels seus somriures m’ha contestat: “Un curs menys! Hem arribat al final! Prova superada!”

Els mestres han de saber que, en algun moment de la nostra vida, tots els pares hem comentat que si educar-ne un és cansat, no t’explico com deu ser tancar-se en una classe amb vint personatges com el teu fill o filla. I que tenint en compte el pa que s’hi dona, en aquesta societat exigida, exigent, diversa, frenètica i de la immediatesa, els mestres podrien escriure un llibre sobre com són els pares basant-se només en la reacció de la canalla davant dels contratemps, els estímuls educatius, la demanda d’esforç, el joc en equip, les apel·lacions a portar-se bé o la simple lectura i escriptura.

El cas és que els mestres ja han acabat les classes. Ara comença la prova a superar pels pares, que han de resoldre la primera part de l’estiu amb el sudoku de casals, colònies, avis i altres elements substitutoris d’una atenció que no poden donar perquè treballen. Però això és només un problema organitzatiu que penja de la situació econòmica. El veritable repte és que els pares triguen dècades a cantar el “prova superada”, i que la millor manera d’escurçar els terminis és entendre que l’avaluació dels pares és contínua.