El mestre que va prometre el mar
Vull compartir amb vosaltres algunes sensacions que va despertar en mi el llargmetratge que ha dirigit Patricia Font, una cinta que ens reconcilia amb la bona gent que hi ha hagut pel món i que és un cant meravellós a la vocació d’ensenyar.
El somni del jove mestre tarragoní Antoni Benaiges, destinat a Bañuelos de Bureba, de dur els seus alumnes a veure el mar es va trencar en mil bocins per la irrupció de les tropes falangistes que entren al poble i el detenen, a més de cremar davant tothom els quaderns que els alumnes havien fet amb tanta il·lusió. És molt dur sentir el batle del poble, pare d’una alumna, quan confirma davant l’escamot feixista que aquell docent és “un ateu, un comunista i, sobretot, un antiespanyol”. No us perdeu les cares dels nins que han de veure aquella orgia d’odi i incultura.
Aquest ambient de crispació i menyspreu cap als adversaris polítics m’ha duit a pensar en les concentracions que aquests dies s’han produït arreu de l’estat, en contra de l’accés a la presidència del govern espanyol de Pedro Sánchez i la llei d’amnistia. I en la fixació de l’extrema dreta amb el professorat, al qual acusa persistentment de fer “adoctrinament”.
De fet, en el punt 54 de l’acord subscrit entre el Partit Popular i Vox a la nostra comunitat autònoma es diu que “consolidarem un model educatiu... lliure d’adoctrinament ideològic”. En l’apartat 59 del mateix document parlen de reforçar la inspecció educativa “per preservar l’absència d’intromissions ideològiques”.
Fa un grapat de setmanes, el partit d’extrema dreta va presentar una proposició no de llei per a la implantació del pin parental, una eina al servei de les famílies per privar els fills de la formació referent a qüestions com l’educació sexual i la lluita contra la discriminació envers els col·lectius LGTBI, a més de ser un element molt perillós per a l’autocensura del professorat. S’hi parla una altra vegada de mesures per “posar fi a l’adoctrinament a les escoles, amb una atenció especial als llibres de text i material educatiu”. També inclou un punt tan greu com que s’insti el Govern a garantir “el coneixement previ i acceptació dels pares de qualsevol contingut extracurricular que l’alumnat pugui rebre fora de l’aula”.
Els representants de Vox ignoren que la normativa protegeix l’interès superior dels menors; és a dir, preval el dret a accedir al currículum complet, i les activitats complementàries formen part d’aquest currículum. D’altra banda, aquesta proposició suposa la normalització i el blanqueig de les idees reaccionàries, masclistes, xenòfobes i homòfobes del partit d’extrema dreta. I en aquest sentit, no podem fer ni una passa enrere.
Els seus postulats reprodueixen els esquemes de moltes famílies de l’entorn rural de Bañuelos al film: no volen veure més enllà dels seus punts de vista reduïts, són incapaços de somiar un futur diferent per als fills, volen que l’escola sigui un simple mitjà per reproduir les diferències de classe, a més de mostrar un respecte ancestral a les estructures socials.
L’acord al qual han arribat el Partit Popular i Vox d’estendre la lliure elecció de llengua a aquells centres que s’hi vulguin adherir de forma voluntària suposa convertir les escoles i els instituts de les Illes Balears en el camp de batalla d’un conflicte lingüístic que no és real: els problemes del nostre sistema educatiu tenen a veure amb ràtios elevades, infraestructures pendents de fer o de renovar i manca d’atenció a la diversitat, entre moltes altres.
La tàctica de Vox i la guerra bruta que han posat en marxa ja ha fet que alguns pares hagin agafat coratge i es presentin als centres, sense cap mena de respecte, amb exigències a l’equip directiu perquè deixin de fer-se classes en català, o amb l’amenaça que els seus fills no participaran en certes activitats d’educació sexual o drets LGTBI, com passava al film del mestre que va prometre el mar, en altres aspectes. La llavor de l’odi i la crispació ha començat a donar els seus fruits.
Vaig llegir fa dies una entrevista a l’antic número dos de Vox, Sergio Rodríguez, a l’Última Hora, en què deia coses com aquesta: “Em fa menys por un independentista amb un tanc que manipulant l’educació”. M’ha semblat una afirmació molt greu, ja que ha donat per fet que aquells que no pensen com ell manipulen l’educació i fan que els infants pensin d’acord amb la ideologia política de l’adversari. Un discurs que l’extrema dreta espanyola escampa a tot arreu d’ençà del franquisme.
Contra tanta intolerància i menyspreu pels docents, l’exemple de Benaiges i tants altres mestres al llarg de la història és la millor prova de l’educació com a eina de transformació social.
Que mai més la promesa del mar quedi brutalment estroncada per a qualsevol infant del món.