Quan els mestres fan de mestres
Ho defensaria on fes falta sense dubtar-ho ni un segon: segurament, l’ofici d’ensenyar és el més important del món. I no ho dic perquè vengui de família de docents i per la manera amb què admir la seva filosofia de vida, la seva vocació de servei, sinó perquè crec que ells fan el present i el futur de les societats. És a les aules (però també a les sales de professors, a les tutories, a les estones més dures però honestes de càstig, a l’exemple del dia a dia al poble, al barri, al carrer…) on la fesomia d’una societat es dibuixa i es construeix, des de les competències més bàsiques per poder anar pel món (els números, els colors, la parla, la lectoescriptura…) fins a idees més complexes i compartides com l’ètica, una mínima formació històrica i la voluntat de mirar el món d’una manera crítica, sigui quin sigui, pròpia i personal.
No puc evitar pensar-hi aquests dies que el Govern de Prohens i Vox ressuscita per enèsima vegada el fantasma bauzanià de la minorització lingüística. Volen, com ja ho varen provar l’any passat amb el feliçment fracassat Pla pilot de segregació lingüística (un pla que ha servit per a poc més que per engreixar dubtosament les arques dels col·legis concertats) i com ja varen intentar fa dues legislatures i mitja, arraconar la llengua pròpia de les Illes Balears i fer-la inútil, innecessària, estrangera a casa seva. Perquè garantir que qui vulgui aprendre una llengua la pugui aprendre no és prou, per assegurar-ne o fomentar-ne l’ús. També s’ha de garantir que el conjunt de la societat la respecta i (com a mínim) la comprèn: el coneixement generalitzat d’una llengua és la primera passa per a la seva normalització. Així, permetent que algunes famílies rebutgin que els seus fills aprenguin català a l’escola, Prohens i Vox esbuquen d’una manotada tots els consensos i les lleis de caràcter lingüístic aprovades en els darrers cinquanta anys de democràcia a les Illes Balears. Perquè una llengua és viva quan es pot fer servir, i si les institucions d’un país permeten, toleren i fins i tot fomenten que els ciutadans la ignorin (“No facis de la teva ignorància un argument”, quin gran aforisme de Joan Fuster!), el que estan fent és condemnar-la, a mitjà o a llarg termini, a la desaparició.
Davant la ignorància, però, davant els tics d’aquells que avui potser gosarien tornar a cridar “Mori la intel·ligència!”, com en temps més foscos, hi ha el saber. Hi ha persones que defensen idees democràtiques i emancipadores com la xarxa, la comunitat, la ciència i el consens. Persones que fan feina perquè els nostres infants i joves creixin i es facin seu el millor patrimoni que tenim com a país: l’amor per la llengua i la cultura pròpies. Són els de les camisetes verdes, els de l’ofici més important del món, i pareix que, a poc a poc, estan tornant. Davant aquesta situació, els mestres i professors ens tornen a fer de mestres. Potser ha arribat l’hora de respondre i acompanyar-los.
