Anar al metge en català

Que els ciutadans s'han de poder entendre amb el metge i el personal de la sanitat pública en la seva llengua (que per altra banda és la llengua pròpia i oficial de la comunitat on viuen) és una obvietat, un principi tan de sentit comú que no deixa marge a la discussió. De fet, actualment els únics ciutadans en tota la Unió Europea que ens trobam havent de discutir aquesta qüestió som els catalanoparlants, fins al punt que se'ns han arribat a plantejar absurditats com aquesta: “Què t'estimes més, que el metge et curi la malaltia que tens o que sàpiga parlar català?”. La suposada disjuntiva no tan sols és falsa, sinó que fa empegueir només d'escriure-la.

No tan sols el personal sanitari, sinó tots els treballadors de l'Administració pública, tenen l'obligació d'atendre els ciutadans en la seva llengua, aquí i a qualsevol país democràtic. Que un funcionari es negui a fer això, o que ho faci oposant-hi resistències, males cares o actituds hostils, és inacceptable i, naturalment, és un motiu clar per obrir-li un expedient. Atendre els ciutadans en la seva llengua, en una comunitat on hi ha dues llengües oficials, no significa haver de parlar la llengua del ciutadà, però sí entendre-la. Una resposta com “no te entiendo” o “¿cómo?” o “háblame español”, i altres d'equivalents, és senzillament inacceptable en un servidor públic: més que més en el personal sanitari, precisament per la responsabilitat que tenen amb el pacient. Però més enllà de l'Administració pública, aquest tipus de respostes són una grolleria i una falta d'educació. També si les diuen particulars, en especial persones que treballin de cara al públic. Tenim dues llengües oficials: que cadascú parli en la seva no és mai una falta d'educació ni de respecte, ho és negar-se a entendre la llengua de l'altre. I aquí, a les Balears, aquest tipus de negatives es produeixen sempre en una mateixa direcció. Es pressuposa que la llengua que s'ha de deixar de banda, tan aviat com s'insinua una mínima resistència, és el català, i que és imperatiu canviar al castellà, perquè és la llengua que tots hem de saber. Això és supremacisme, i era la norma durant el franquisme, però de cap manera es pot admetre en una democràcia del segle XXI.

La companya de l'ARA Balears Maria Llull va generar un vídeo viral en deixar sense paraules el cap de Vox a les Balears, en Jordi Campos, quan li va fer notar que el seu discurs sobre aquesta qüestió és mentida, i una mentida que només persegueix la crispació, la fractura social i l'odi entre conciutadans, com és propi de l'extrema dreta. I ella mateixa feia després, també a les xarxes socials, una reflexió que ens hem de fer tots: és necessari sortir al pas de la intolerància i la mentida, posar en evidència les seves mentides, desmantellar-lo i no repetir el seu discurs sense fer-hi cap crítica ni objecció (tret que el compartim, clar).

Els ciutadans castellanoparlants ja poden viure sempre a les Balears parlant només la seva llengua. Això està molt bé, però l'objectiu ha de ser aconseguir exactament el mateix per als catalanoparlants. Una persona que parla català a les Balears (o mallorquí o menorquí o eivissenc: digau-ne com vulgueu, però el seu nom oficial, i científic, és català) no ha d'haver de canviar mai de llengua, perquè està parlant no només una de les dues llengües oficials a la Comunitat, sinó també la pròpia d'aquestes illes. Ho tornarem a dir: els drets lingüístics són drets fonamentals, i menysprear o discriminar una persona per la llengua que parla és tan greu com fer-ho pel seu color de pell, raça o religió. Precisament per millorar la nostra convivència i la nostra democràcia, és fonamental que els drets dels catalanoparlants siguin respectats, a l'Administració i a la societat. I en aquest objectiu hi hem de ser tots: polítics, administració, ensenyament públic i tota la societat civil.