Kominsky es queda sol
Netflix ja ha estrenat la tercera i última temporada d’El método Kominsky, l’esplèndida sèrie de Chuck Lorre. Amb l’anunci d’Alan Arkin que no continuaria fent duet amb Michael Douglas, la ficció semblava tocada de mort. Però en canvi ha sigut precisament la mort la que ha permès continuar la sèrie amb un esperit renovat sense perdre ni un bri de la seva essència. La vida de Sandy Kominsky (Michael Douglas), un actor de Los Angeles sense gaire èxit que té una escola d’interpretació, comença la tercera temporada en el funeral del seu millor amic i inseparable agent, Norman Newlander (Alan Arkin). La morterada que deixarà el multimilionari com a herència amb Kominsky de marmessor serà un nou motor per fer moure els personatges de la manera tan meravellosa com ho havia fet fins ara. Perquè, al capdavall, la sèrie no ha deixat de parlar mai de la vellesa, la distància cultural que separa la generació de veterans de les generacions més joves i, sobretot, del que suposa afrontar l’últim tram de la vida amb l’acumulació d’anys d’experiència i de molts errors. La mort forma part d’aquest context i, per tant, la sèrie ha decidit afrontar la misteriosa i sobtada absència d’Arkin com es faria en la vida real: sense més remei que tirar endavant lamentant que no hi sigui.
Malgrat tot, Chuck Lorre ha sabut compensar aquest buit interpretatiu amb una carta magnífica que es guardava a la màniga: Kathleen Turner. L’actriu, habitual partenaire de Douglas en grans èxits cinematogràfics de Hollywood com La guerra dels Rose, reapareix a la sèrie amb molt més protagonisme del que havia tingut fins ara. La Roz, l’exdona de Kominsky, havia assumit un fugaç paper des de la distància telefònica. I en aquesta tercera temporada torna presencialment per garantir que l’estrella de la sèrie tingui el contrapès perfecte per continuar lluint. El rol de Kathleen Turner sembla, en certa manera, una subtil reivindicació -i un acte de justícia- de les actrius que passats els quaranta anys van quedar relegades a l’ostracisme perquè s’allunyaven dels estereotips sexistes de la indústria mediàtica. La sèrie continua farcida de picades d’ullet cinematogràfiques i televisives i afronta amb sentit de l’humor els canvis entre el Hollywood tradicional de les velles glòries i el nou star system més superficial. Morgan Freeman també hi fa un parell de cameos sensacionals interpretant un metge forense de gènere no binari que manté un diàleg molt divertit -no exempt d’una subliminar burla- sobre el llenguatge inclusiu. L’enginy d’El método Kominsky rau, però, en la capacitat de riure’s també d’ells mateixos i d’una masculinitat que ho va tenir tot guanyat als anys 80 i que ara en pateix les seqüeles.
La sèrie és una reflexió sàvia, amb sentit de l’humor i autocrítica, sobre el procés de fer-se gran, de conviure amb la pròpia decadència i, sobretot, sobre l’aprenentatge continu que suposa la vida malgrat que en tinguis més de setanta.
Mònica Planas Callol és periodista.
