Me Too al cinema i responsabilitat dels mitjans
Cada cop que un nou cas d’abusos sexuals surt a la palestra –com els recents que hem conegut dins el món del cinema, perpetrats pels cineastes Carlos Vermut i Armando Ravelo–, me n’alegro. Sé que m’hauria d’entristir, perquè al darrere hi ha dones que han patit i encara pateixen. Cap a elles va tot el meu suport, com no podia ser d’una altra manera. Però m’alegro, m’alegro que les seves històries s’esbombin –com es van esbombar els abusos de l’Aula de Teatre de Lleida (destapats per l’ARA)–, perquè així la realitat que llegim, sentim i veiem als mitjans de comunicació s’apropa una mica més a la realitat que vivim les dones.
Abans que sortissin als mitjans, aquests casos senzillament no existien. Eren només sospites, rumors, històries de terror murmurades en veu baixa. Tingues cura amb aquell; jo de tu no me'n fiaria; una amiga em va explicar que... Imagino fins i tot que alguna de les víctimes potser dubtava que els abusos s’haguessin produït, perquè a ella li havia passat un tractor per sobre però a l’agressor no se li havia mogut ni un cabell i, quan mirava el món, aquest no li tornava la imatge d’allò que li havia succeït.
Les relacions de poder fan que visquem en realitats paral·leles que només de tant en tant es creuen. Hi ha una realitat que és la que vivim i patim les dones o qualsevol minoria –ja sé que les dones no som cap minoria, però estem minoritzades–, i una altra que és la que es posa negre sobre blanc, la que se sent a la ràdio, la que s’explica a la televisió. Igual que els colors no són tals si la llum no els il·lumina, el que no s’anomena no existeix. I aquí ve a tomb parlar de la idea del “coneixement situat” formulada per Donna Haraway, que ens diu que, segons des d’on es parla o de qui parla, la realitat és una o una altra. Tot i que el coneixement sempre serà parcial i situat, evidentment, té més cos quan s’enuncia des d’un lloc que des d’un altre.
Així, el coneixement situat de les víctimes dels abusos (que parlen des d’una posició de subordinació) és silenciat o qüestionat fins que aquests abusos no passen a enunciar-se des del coneixement situat dels mitjans de comunicació. No existeixen per a la societat fins que els mitjans (que encarnen l’objectivitat patriarcal) els exposen amb les seves pròpies paraules i amb llums i taquígrafs. És només quan els mitjans se’n fan ressò que els abusos prenen cos, que es corporitzen. En el cas del cinema, encara que abans totes les dones del sector o moltes estiguessin al cas, és com si aquests abusos abans de la notícia no existissin.
Una vegada corporitzats, i no abans, és quan podem “acuerpar” les víctimes que els han patit, és a dir, acompanyar-les en el dolor, en la indignació, en la ràbia sanadora. Abans, no. Per aquesta raó és tan important que, en el relat dels fets que construeixen els mitjans de comunicació, aquests es facin càrrec també del coneixement situat de les dones i de la seva feblesa. És una manera d’enfortir la seva veu, de fer-la sortir de la posició de subordinació.