Del #MeToo al punitivisme

Aquests dies molts mitjans i polítics de dretes s'han dedicat a construir un nou terror sexual: “S'està excarcerant violadors!”, “La seguretat de les dones està compromesa!”. Els partits del govern hi han respost amb campanyes de comunicació en què el que importa és salvar vots o barallar-se entre ells per marcar diferències davant de les imminents eleccions. Si aquest cas evidencia alguna cosa, és un tret de la política contemporània: que la veritat no importa, sinó que es construeix a cop d'argumentari. Sembla que el resultat serà un nou enduriment penal en un país que té una de les poblacions carceràries més nombroses de tot Europa mentre manté índexs de criminalitat molt baixos.

Aquest clima de terror públic s'ha construït sobre una instrumentalització de les víctimes, augmentant el seu sentiment de por i indefensió, mentre es demonitza els condemnats. Hi ha gent que està complint penes per conductes de gravetat molt diversa, però s'ha construït una figura monstruosa que deshumanitza l'“agressor” i que serveix per legitimar qualsevol mecanisme punitiu. “Que es podreixin a la presó”, és el missatge. Però la presó no és la solució per a cap problema social ni serveix per protegir-nos. La presó és una escola de violadors, un espai on es reafirmen els pitjors aspectes de la masculinitat i el masclisme, i on com més anys s'hi està més difícil és la reinserció i, per tant, augmenta la possibilitat de reincidència.

Però si el pànic s'ha desfermat perquè s'han rebaixat algunes penes amb l'entrada en vigor la nova llei, pocs s'han atrevit a dir que aquestes penes ja eren massa altes, molt més que les dels països del nostre entorn –equiparables a les d'un homicidi–. Una víctima no està més ben protegida en funció de la durada de la condemna que s'imposa al seu agressor i les llargues penes tampoc acabaran amb el masclisme o garantiran la llibertat sexual de les dones. De fet, la nova llei, malgrat el que digui la dreta, ja suposa un enduriment penal, perquè inclou nous delictes com l'assetjament de carrer i dificulta l'accés a beneficis penitenciaris com el tercer grau. A més, a l'unificar els antics delictes d'abús –sense violència– i agressió –amb violència o intimidació– en un sol tipus penal, molts juristes han advertit que atorga més poder als jutges. Ara disposen d'una forquilla de penes més alta on entren actes molt dispars –com tocar el cul en un autobús i violar a punta de ganivet– en comptes de tenir dos tipus penals més acotats amb penes proporcionals als fets. Això pot donar lloc a més arbitrarietats, és a dir, que els prejudicis de classe, raça o origen migratori impliquin penes més altes o baixes per al mateix fet segons qui sigui el perpetrador.

Quan denuncien, les dones que han patit agressions no busquen sempre –o no només– una condemna, però el procés penal no està dissenyat per buscar la veritat o la reparació, sinó només per castigar, sempre que els fets puguin ser provats. No importa, doncs, la veritat sinó si es pot demostrar. Per això moltes dones no denuncien. Encara que ara hi hagi una definició concreta de consentiment, això no estalviarà a les víctimes l'odissea del judici i les seves revictimitzacions. Millorar els processos des d'una perspectiva feminista implica revisar com es desenvolupen les investigacions prèvies i el procés en si, on hi ha molt marge de millora. Les solucions no són fàcils, però cap llei “acabarà amb la impunitat”, com s'ha dit. No obstant això, aquesta nova llei sí que inclou mesures de tipus preventiu, polítiques socials i d'atenció a les víctimes que s'haurien de reivindicar, com ara que es pugui accedir a ajuts sense necessitat de denunciar o que s'estengui la protecció a dones que no tenen papers. Però gairebé no s'ha sentit a parlar dels temes que no cauen en l'òrbita del pànic sexual.

Tot el soroll mediàtic sembla que es traduirà en un altre augment de penes. Els terrors sexuals sempre acaben desembocant indefectiblement en engrossiments penals que perjudiquen tota la societat i que tenen un evident biaix de classe –les presons són magatzems de pobres–. Per això les feministes necessitem reflexionar sobre la manera com volem transformar-la. Si el #MeToo ha produït canvis culturals imprescindibles, també ha estat instrumentalitzat pels partits que diuen parlar per nosaltres quan legislen mitjançant lògiques punitives. Potser hem de dir més alt i més fermament: “No en nom nostre”.