13/07/2023

Que la meva casa és la teva casa si és que hi ha...

En molts dels anuncis de la ràdio i la televisió hi ha de sortir el concepte “casa”, esclar. Anuncis d’alarmes, de mobles, de calefacció o de fred, de menjar o d’allò que abans en dèiem “roba blanca”, encara que no sempre en fos. Senyors que renten o que no hi senten, nens que berenen, senyores que decoren o s’amoïnen per la dieta... M’escolto tots aquests anuncis i en la majoria els locutors no diuen “casa teva” o “casa meva”, que és el que tocaria dir i sempre s’ha dit. Invariablement diuen “la teva casa” i “la meva casa”. Un altre calc del castellà. Però aquest calc és molt absurd. L’ús de “casa meva” i “casa teva” és ben viu, i molt menys farragós de dir que “la meva casa” i “la teva casa”. Com que a tota emissora de ràdio i de tele hi ha correctors lingüístics, entenc que l’error és volgut. No podria escapar-se-li a ningú. Entenc, sí, que els anunciants deuen trobar-ho més bonic, ves a saber.

Albiro, doncs, que ben aviat en aquestes mateixes emissores de ràdio i tele canviaran la lletra de Qualsevol nit pot sortir el sol, la cançó tan bonica de Jaume Sisa, que els deu semblar més arcaica que la prosa del rector de Vallfogona. Tirem pel dret ben aviat, estimats. Fem-ho de manera indolora. “Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que la meva casa és la teva casa si és que hi ha cases d’algú”. De la mateixa manera, el simpàtic extraterrestre E.T. val més que digui: “Telèfon, la meva casa”, on vas a parar. I a totes les pel·lícules de l’Oest, quan la dona amb l’escopeta increpa els dolents ha de dir: “Fora de la meva propietat. Ni vostè ni ningú em farà fora de la meva casa!”. Anava a dir que a cada bugada perdem un llençol, però em sembla més adient dir que a cada rentadora perdem roba de la llar. No fos cas.