La meva cultura
Més que una circumstància, sembla una condemna, una llosa pesant que he de carregar a l'esquena encara que passin els anys. Des de petita que sento que em diuen “la teva cultura”, una expressió que encara em desconcerta com la primera vegada. Què deuen voler dir quan empren aquesta paraula per situar-me al món d’una manera tan definitiva? Com una sentència. Com es defineix i es delimita una cultura? Com se sap on acaba una i en comença una altra? On és exactament la frontera? Envejo els qui hi veuen clar (desperts i tot) i no dubten a l’hora de traçar línies clares per classificar una realitat enormement heterogènia, canviant, alegrement bastarda.
Era en una habitació d’hotel a Berlín amb el cos estrany pel desplaçament, per l’asèpsia antinatural d’un espai funcional sense rastre de vida quan, de sobte, llegint un article de la Marta Rebón, em vaig tornar a sentir a casa: començava amb una picada d’ullet a Anna Karènina, després parlava de la Svetlana Aleksiévitx, que va traduir quan vivia a Tànger. La buidor d’aquell no-lloc tan desoladament pràctic es va omplir, tot d’una, de records de lectures, de l’emoció que la premi Nobel ha recollit al llarg de tota la seva obra, de la gran veritat sobre la guerra, que no guanya mai ningú i perdem tots. Vaig fer-me ben conscient, de nou, que el que és imaginat, construït mitjançant la paraula, és tant o més important que la realitat tangible. No són els llibres, només, no són els textos, és la possibilitat de pensar, de reflexionar amb calma i, per damunt de tot, de relatar el món que ens envolta i relatar-nos nosaltres mateixos.
Per tot això va ser encara més estrany rebre un missatge que em parlava, de nou, de la meva cultura. A punt de volar cap a Melilla, on els islamistes estan guanyant terreny i ja s’han introduït en la política, vaig llegir, una vegada més, com tantes altres abans, que he traït els valors de la “meva cultura”. No vaig poder evitar recordar aquell article famós de la Montserrat Roig titulat “Em criden al front” i, com em passa sempre que la tinc present, el coratge de l’autora barcelonina a l’hora de desafiar imposicions i desfer-se de visions ràncies i estereotipades em va donar l’empenta necessària per afrontar unes crítiques especialment doloroses perquè van a furgar en la ferida que fa més mal: la de la pertinença, el desarrelament, l’exili involuntari i la sensació de pèrdua que comporta. Traïdora, em diuen, per explicar la violència i la discriminació, per assenyalar injustícies i abusos de poder, per intentar trobar les paraules justes per narrar la vida de les invisibles, aquelles de qui no es podia sentir la veu més enllà del llindar de la porta de casa. És llavors que em torno a preguntar: de quina cultura parlen? No entenen, els qui no toleren la dissidència, que ells i jo no formem part de la mateixa. Perquè en la meva cultura hi ha l’àvia que anomenava Déu per parlar-me de compassió, justícia i bondat, la mestra que intenta convèncer un pare perquè deixi que una alumna aprengui a nedar, una metgessa que escolta amb atenció les històries de menyspreu que pateix una pacient per ser “de fora”. La meva cultura són les dones que, en la intimitat de les cases, s’expliquen les veritats censurades pel poder masculí de la mateixa manera que les supervivents de la guerra li relataven a Aleksiévitx una visió molt diferent de la “gran Victòria” a La guerra no té cara de dona. La meva cultura són els homes que, a Rússia, fugen del reclutament per evitar executar amb les pròpies mans els assassinats que un senyor ha ordenat des de la comoditat del seu palau. Aquest, per descomptat, no és part de la meva cultura perquè la meva cultura és la de la pau, la justícia i la llibertat. S’escriguin, aquestes, en la llengua que s’escriguin.